RAC1: una estructura d’estat d’ànim
1. Ara fa vint-i-cinc anys, per aquestes dates, amb l’Albert Rubio i l’Eugeni Sallent treballàvem amb la il·lusió de muntar una ràdio privada en català, des de zero, i el neguit de no saber com aniria. A la planta quinze d’un gratacel de la Diagonal, tot anava prenent forma. Mentre es construïen els estudis i fèiem tests d’actualitat per a contractar redactors, el projecte avançava xano-xano. Cada dia, una emoció nova. Escollir un nom, crear un logotip, triar uns colors corporatius i aplaudir la sintonia que li havíem encarregat a l’Ia Clua i que avui tothom taral·leja. Aquelles encara són les notes de la ràdio líder. Cada dia hi ha unes 900.000 persones que, una estona o altra, escolten l’emissora que s’ha convertit en una estructura d’estat. Si més no, de l’estat d’ànim de molts milers de nosaltres.
2. Aquest, però, no és un article de nostàlgia. És una columna de reconeixement als oients, ara que se celebrarà el Dia Mundial de la Ràdio i que a RAC1, en l’aniversari rodó del primer quart de segle, han decidit posar-los a ells al centre de la graella. Cal fer-ho i és de justícia. El full de ruta inicial era ser forts en entreteniment i esports (és a dir, Barça) i desmarcar-nos del transatlàntic que era Catalunya Ràdio i diferenciar-nos d’Ona Catalana, l’altra privada que naixia al mateix moment i que, amb el fitxatge d’un crac com Josep Cuní, vam ensumar-nos que voldrien seguir el model generalista que triomfava. El del rigor, la professionalitat, l’ambició periodística, però, potser, un cert encarcarament. A RAC1, més per murrieria que per ciència, vam incidir molt en el to. Volíem parlar com parlava la gent, sense cantarelles, posant-nos al seu nivell, explicant més que llegint. I de seguida, per a sorpresa nostra, es va crear una colla, anomenada Amics de RAC1, que eren molt més que oients fidels, fins i tot quan els EGM de les primeres audiències tendien a zero. En aquells moments, el més fàcil hauria estat posar-se nerviós i variar el rumb, però la propietat –el Grupo Godó– va continuar confiant en el model d’entreteniment, Barça i un to determinat. La paciència ha tingut premi.
3. Per fer el salt definitiu, RAC1 va saber fitxar els dos millors per seguir el model inicial. I, a més a més, va aprofitar l’error històric de Catalunya Ràdio de prescindir de l’Antoni Bassas. Per aquell bunyol, incomprensible, molts oients van travessar la Diagonal, van descobrir un dial que no tenien sintonitzat i hi van quedar atrapats. Avui, l’estat d’ànim del Jordi Basté i del Toni Clapés sovint és el nostre. En els dos prime time radiofònics, hi ha dues bèsties del micròfon que viuen i es desviuen pel programa. Cadascú amb les seves dèries, ensumen el tema del dia, en subratllen els detalls, hi posen la banya i es mullen per una causa. Amb més gravetat o amb distància, amb causticitat o amb el sentit de l’humor dels muppets, ens orienten i ens acompanyen en la crisi econòmica, en la covid i en el Procés, un tema en majúscules a RAC1. Mentrestant, el Joan Maria Pou porta 25 anys cantant tots els gols del Barça, 11 Lligues, 5 Champions i tota l’era Messi. L’aposta ha sortit rodona.
4. Els reptes per als propers vint-i-cinc anys de RAC1 són tan diversos com urgents. Amb la tranquil·litat de no tenir-hi res a veure, n’esbosso deu. Saber fer el relleu de les estrelles quan comencin a dir passi-ho bé, que les dones no siguin un farciment de la graella, que el català deixatat de les noves generacions de locutors no s’imposi, que l’agenda temàtica no la marqui TikTok, que la tertulianització no devori la resta de continguts, que es tingui més cura de l’edició radiofònica que no pas ara, que la creativitat no es rendeixi mai davant les rutines, tractar cada oient com si fos de la família i que l’objectiu no sigui la quantitat d’audiència sinó la qualitat del producte. I, en cas de dubte, més periodisme.
