Racisme a la botiga
Sempre és un bon moment per denunciar el racisme, la desigualtat i el masclisme. Nogensmenys aquest dies se’m fan especialment presents, no ho puc evitar. Hi ha construccions semàntiques que, malgrat l'etimologia dels mots, no sembla que es facin servir per ofendre. És clar que es poden presentar amb més o menys delicadesa, tot depèn del context. Avui necessit explicitar el color de l'epidermis d'una dona i no ho tinc clar. Potser la referència al racisme del títol us pot orientar sobre els meus dubtes a l’hora de descriure-la. Utilitz la musicalitat del bolero Piel canela? Bruna? Mestissa no m’agrada, el descart. Parl d'una afrodescendent? O en dic mulata? Per si de cas, no em pronunciaré.
Fa pocs dies –inesperadament– vaig assistir a la narració d'un comportament racista i masclista. La víctima –dona afectada– relatava a una altra persona el que li acabava de passar. A l'agressor me'l vaig imaginar blanc, burgès, home, adult i heterosexual (BBVAH), segons l'acrònim utilitzat per l'economista Amaia Pérez Orozco.
En arribar a casa ho vaig escriure. Una vegada cuit i ja en quarantena, al cap de poc temps vàrem tornar a coincidir amb la dona menyspreada. Recordàrem els desagradables fets que va patir i li vaig avançar que ho explicaria en un article al diari, sense referències directes al succés ni detalls que la poguessin identificar. Només faltaria que, a més a més, contribuíssim a la victimització secundària.
Les omissions explicaven el comportament racista i masclista, condensat en un parell de frases etzibades contra una treballadora com si fos un objecte inert d'aparador. A partir d’aquí, ja se sap: aguantar, empassar-se la vulnerabilitat i esperar, ferida i amb bona cara, l’escomesa següent. Una vegada més, aflorà la vergonya de ser home. No som així tots, és cert, però sí que ho és que som molts els que hem de millorar. Això fa que reclami a determinats homes –especialment als polítics– més respecte per les dones en general, amb l’esperança que qualquna d'aquestes 'retxes dins l'aigua' tindrà alguna utilitat.
Aleshores em vingué al cap una imatge esfereïdora. La vaig veure fa algunes setmanes a una fotografia de Mads Nissen, impresa com és habitual a doble pàgina central a la secció Mirades del setmanari de l'ARA Balears. Hi apareixia un adolescent afganès de quinze anys –que tampoc acabava de tenir la pell blanca del tot– anomenat Khalil Ahmad. El nin exhibia l'abdomen al premiat fotoperiodista danès. La ferida cicatritzada que mostrava s'explicava per l'operació de compravenda d’un dels seus ronyons. El 'guany' (3.500 dòlars) millorarà les condicions de vida de la família. No obstant això, com que la foto no té so, la mirada de Khalil manca de qualsevol manifestació d'alegria. Uns van a cercar víctimes a les botigues; d'altres, a les sales d'operacions. Amb doblers es pot comprar tot. Vés a saber si el lolailo de la botiga va ser el brètol beneficiat del tràfic inhumà d'òrgans.
Al cap de poc temps, l’ARA Balears tornà a colpir consciències, especialment envers les dones, amb una foto de Francis Mascarenhas: sis dones i –sorprenentment– un home, 'pesquen' aigua amb poals encordats en un pantà que després portaran en uns recipients a les llars del seu poble, al costat de Bombay, atès que no disposa de canalització del preciós líquid. L’escena podria pertànyer perfectament a l’Edat Mitjana. No tan enrere, pel que fa a les dones, els calendaris de la nostra terra s’han endarrerit de cop –com a mínim– dues dècades cabdals en matèria d’igualtat. La Llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, els seus objectius irrenunciables, haurien de poder anar exclusivament cap endavant.
"Quan la gent camina en cercles, el que veig és un món boig", canta Mel a la versió catalana de Mad World. Formalment desencaminat –de primeres–, em pensava que la traducció de l’adjectiu que acompanyava el substantiu 'món' tenia un component escatològic. Però anava malament, només vol dir 'boig'.
