El racisme de l’estat espanyol
¿Es podria qualificar l’estat espanyol com a estat racista? ¿Podríem assenyalar els dos partits del govern espanyol (PSOE i Podem), autodefinit com un govern d’esquerres, com a govern que practica el racisme en les seves polítiques? ¿És una acusació falsa afirmar que l’estat espanyol és un estat que aplica criteris racistes en la seva política migratòria? Per què el fet de no tenir la nacionalitat espanyola suposa, de facto, una inferioritat en els drets respecte als nacionals, i per què no s’igualen els drets de les persones que viuen al territori espanyol independentment de la seva situació administrativa? ¿És just que a un estat ambivalent, és a dir, que per una banda crea polítiques per a la igualtat i per l’altra aplica polítiques racistes, l’anomenem racista? En aquest article no respondrem a totes aquestes preguntes, però sí que assenyalarem alguns aspectes, d’una manera esquemàtica, que indiquen que el govern espanyol governa aplicant lleis i polítiques racistes.
La negació del dret a vot. A les persones migrants sense nacionalitat espanyola, no europees, a excepció d’algunes -les de països que tenen acords de reciprocitat amb Espanya-, no se’ls permet votar. Entre aquestes persones n’hi ha que porten més de 15 o 20 anys al territori espanyol i no poden escollir l’alcalde del seu municipi. En canvi, algú de Finlàndia podria votar a les eleccions municipals després d’estar empadronat sis mesos. Les persones migrants amb NIE tenen tots els deures que tenen els ciutadans, però no tenen els mateixos drets. En aquest cas, un dret tan fonamental com el dret a vot i a la participació política institucional.
Accés a la funció pública. L’estat espanyol no permet a les persones migrants -sense nacionalitat espanyola- l’accés a la funció pública de règim de funcionariat. Però, a més, no obliga les administracions públiques a complir amb el requisit que possibilita l’accés de les persones migrants a llocs de treball de règim laboral en les bases de les convocatòries de l’administració pública. Una discriminació per accedir al mercat laboral.
Autorització de treball. Moltes persones migrants tenen una autorització de residència que no els permet treballar. El cas més flagrant és el dels joves migrants sense referents familiars. ¿Amb quina lògica l’Estat atorga autorització només de residència a joves que van ser tutelats per l’administració pública quan ells el que necessiten és incorporar-se al mercat laboral? Per modificar aquesta autorització de residència caldria un contracte d’un any. És evident que aconseguir un contracte d’un any per a un jove de 18-19 anys en el context de crisi actual és una missió impossible. Aquesta política condemna aquests joves a la marginalitat i a la irregularitat sobrevinguda, perquè la majoria no podran renovar l’autorització de residència ni tampoc modificar-la.
Arrelament social. L’arrelament social és una de les vies de regularització, però els requisits establerts són contradictoris i fan impossible la regularització: acreditar tres anys de residència contínua a través del padró; tenir l’informe favorable de l’arrelament social; tenir una oferta de treball d’un any i no tenir processos penals iniciats. Fer esperar les persones en condicions de marginalitat durant tres anys i imposar requisits de difícil compliment (hi ha persones que porten més de sis o set anys aquí i no han pogut aportar una oferta laboral d’un any) condemna aquestes persones a la pobresa estructural i a l’economia submergida.
CIEs i deportacions. Segons la normativa d’estrangeria, estar sense autorització de residència al territori espanyol és una falta administrativa. Per aquesta falta administrativa es castiga les persones privant-les de la llibertat als CIE (centres d’internament per a estrangers). Una vegada identificat l’origen de la persona, se l’expulsa. Prohibició de llibertat i expulsió per una falta administrativa.
Aquests són només alguns aspectes del racisme institucional que exerceix l’estat espanyol. En aquest context, les persones migrants vivim una situació paradoxal: dins d’un estat democràtic i, per tant, regit pels principis de justícia, igualtat i llibertat, el racisme ha esdevingut una eina de govern. És a dir, l’estat democràtic governa d’una manera parcialment racista. En aquesta dinàmica paradoxal, el govern espanyol aboca les persones migrants a la marginalitat, la pobresa, la inseguretat i la pèrdua de dignitat perquè en matèria de drets les situa en inferioritat en relació als nacionals.
