Un racó de pensar

Fins a l’any 1914, a la ciutat universitària més antiga d’Alemanya hi va haver una presó d’estudiants. Pel que sembla, des del segle XVIII i fins a principis del XIX, els que cursaven estudis universitaris pertanyien a una categoria de ciutadà ben diferent dels treballadors, funcionaris o jubilats, i entre altres coses no havien de respondre davant les autoritats policials i jurídiques que emparaven (i controlaven) els altres residents. La presó d’estudiants, administrada pels rectors, degans i catedràtics, servia per castigar els alumnes que incomplien les regles de la institució. Així, a les cel·les humides i fosques hi anaven a parar els promotors del desordre públic i els incívics, els que s’acarnissaven a les baralles de carrer i als combats d’esgrima, o els culpables d’assetjament i abusos contra unes noies que encara no podien accedir a l’educació superior.

L’autor de Les aventures d’Huckleberry Finn’va visitar la presó dels estudiants de Heidelberg l’any 1878 esperant trobar-hi agitadors polítics, artistes contraculturals i pensadors antisistema; en definitiva, la mena d’esperits inquiets amb idees subversives que, tradicionalment, l’acadèmia considera perillosos. Però va al·lucinar bastant amb tot plegat: els reclusos campaven ben trempats, fumant i bevent, cantant i tocant els acordions, gargotejant poemes a les parets i grafitejant-hi il·lustracions i caricatures. El visitant no va entendre gens la pedagogia d’aquells empresonaments que, fet i fet, se saldaven pagant una quota per entrar a la presó, un tant per la manutenció diària i un altre per sortir-ne. Li va semblar molt mala tàctica que aquells joves esverats que esdevindrien homes de ciència i de lletres amb influència en les decisions comunes no només es poguessin sentir, ja d’entrada, com una casta a part de la població treballadora o aristocràtica, sinó que es formarien la idea que amb doblers podien compensar actituds egoistes i individualistes. Mark Twain –curiós, enginyós i revolucionari– va escriure-ho en un dels seus llibres de viatges: A tramp abroad.

Jo també m’havia esperat, en llegir que a la ciutat hi havia hagut una presó d’estudiants, que els ocupants de les cel·les fossin éssers amb la convicció que la humanitat podia existir d’una altra manera i la voluntat decidida de treballar per transformar-nos-hi –no pas una colla de hooligans. Tanmateix, el rodamon nord-americà a l’estranger que no xerrava alemany i l’entenia just just, tampoc no s’assembla gota als turistes dels Estats Units que avui es passegen per la vila universitària de la riba del Nèckar. Ni als europeus no alemanys amb qui hem coincidit aquesta setmana: exèrcits d’homes (sobretot) amb samarretes d’un color o d’un altre, tot tipus de guarniments i maquillatges que hi combinen, braços que branden gerres enormes de cervesa i banderes alternativament, i uns crits i cants disbauxats que espanten les orelles dels que no veiem clar què ens hi juguem, en aquesta batalla campal. Els cartells i megàfons van repetint un sol eslògan: “One world, one language”. Imatges de nens i nenes d’arreu del planeta, de persones amb diversitat funcional, de paisatges urbans i rurals plens de gent… i de pilotes de futbol. M’esforço a rumiar quan va ser que l’art va deixar de representar el llenguatge universal –el que aplega consciències, subjectivitats i genealogies totalment diverses en una celebració col·lectiva, conjunta, del viure. No vull creure’m que l’únic que ens pot agermanar, avui, és la pràctica d’un esport cent per cent monetitzat; però el carrer, és evident, parla una llengua que no és la meva. I el que és més desconcertant encara és que una part molt gran dels músics i poetes també són aliens a aquesta escomesa; basta analitzar la gesta del productor i disc-joquei del Mississipi Diplo que va voler actuar al mirador del Vedrà d’Eivissa sense tenir en compte ni les sargantanes i baldritges que habiten l’ecosistema, ni el fet que els músics locals mai de la vida podrien perpetrar una bretolada semblant, perquè no tenen la immunitat que atorguen els doblers.

Rumio si serviria de res recuperar el racó de pensar: aquell espai petit, sense llum ni calefacció o aire condicionat, sense color a les parets ni munts de coixins al llit, sense televisió ni accés a internet. La penalització que consistia, simplement, a callar per tenir en compte tot el que és altre. Ossip Mandelstam, també un lluitador que brandava paraules, va passar un curs a la Universitat d’Heidelberg, i hi va escriure una dotzena de poemes: “No s’ha de parlar de res, / no cal ensenyar res, / car és trista i bona / l’ànima fosca de les bèsties: / no vol ensenyar res / no se’n surt d’enraonar, / i neda com un dofí jove / per la fondària grisa del món”.