El racó de pensar
Quan era petita solia portar-me bé. Els pares diuen que era tranquil·la, observadora, riolera. Als tres o quatre anys, just abans que arribés al món la meva germana Maria, ja m’agradava muntar-me pel·lícules, i ho feia d’una manera ben literal: així ho corroboren els vídeos i les fotografies en què aparec disfressada de caputxeta vermella a la sala d’estar, o vestida com si fos una ballarina, o simplement maquillada amb els llavis molt vermells i amb uns tocs de coloret exageradament intensos i circulars a les galtes. Quan es tractava d’explicar als pares com m’havia anat el dia, tampoc ho podia fer d’una manera sòbria, sinó que preferia muntar un fals plató d’informatius amb uns pufs quadrats fent d’escriptori i el comandament a distància a mode de micròfon. Només quan tot estava a punt, comentava les principals novetats de la jornada amb el posat solemne de qui es pren la feina molt seriosament; quan na Maria va tenir dos o tres anys, la vaig convertir en còmplice d’aquest telenotícies casolà, si bé aviat ens vam adonar que ella era més del perfil reportera-anàrquica-que-va-per-lliure.
Tanmateix, el meu expedient infantil té també algunes faltes de conducta, és clar. Sobretot hi destaca un episodi que va haver de patir la meva mare, i que ella sempre retreu quan flirtejo amb una revisió impol·luta de la nina que vaig ser. “Bé, exceptuant aquella vegada” és l’afegitó que precedeix la narració, a grans trets, de l’anècdota de la vergonya; d’“aquella vegada” en què la meva mare va haver d’arrossegar-me fins a la sortida d’un supermercat del poble –i després, fins a casa; per sort vivíem molt a prop– quan em vaig rebotar perquè volia una llepolia que ella ja m’havia advertit que no em compraria abans d’entrar a la botiga. “Laura, no et compraré llepolies, t’ho dic ara perquè després no me’n demanis cap”, va dir, i jo suposo que vaig fer que no amb el cap, gairebé ofesa per la insinuació, o potser fins i tot vaig prometre que “clar, mamà, no te’n demanaré cap” –“és que per qui m’has pres, mamà?”–; i tanmateix, a l’hora de la veritat, i d’una manera excepcional –per algun motiu es parla d’“aquella vegada”, remarcant la taca notòria i insòlita de l’expedient–, em vaig encapritxar amb una llaminadura que no puc recordar, però que la mare es pensa que era un ou Kinder. En veure que no hi havia dubte que no l’aconseguiria, em vaig posar a plorar.
El cas és que “aquella vegada” vaig aturar de plorar en arribar a casa, i aleshores la meva mare em va dir que me n’anés “al racó de pensar” per donar un parell de voltes al meu comportament a la botiga. La idea que existís un espai –en el meu cas, una cadireta petitona col·locada de cara a la paret– denominat el “racó de pensar” la trobo francament entranyable; el concepte és tan meravellós que, de fet, no puc evitar preguntar-me en quin moment del nostre procés de creixement vàrem decidir que ja no ens calia tenir-ne un, de “racó de pensar”. És cert que, durant la infantesa, a casa i també a l’escola, els racons o les cadires de pensar es relacionaven amb una forma de càstig, amb una mena de penitència que convertia el fet de pensar en una activitat feixuga o indesitjable. No obstant això, els motius d’aquesta associació negativa no tenien tant a veure amb el propi fet de pensar com amb la conducta inapropiada sobre la qual havíem de donar algunes voltes mentre romaníem en aquell racó, en aquell seient, en aquella actitud reflexiva i idealment predisposada a l’autocrítica.
Si alliberem, doncs, el “racó de pensar” de tota connotació sancionadora o condemnatòria, que potser no seria ben convenient, recuperar-ne un i tornar a posar l’èmfasi en un espai delimitat en el qual puguem recrear-nos en la tasca de posar en dubte, de qüestionar-nos –replantejar una conclusió o apriorisme, desmuntar un prejudici molt arrelat, buscar arguments que sustentin l’opinió contrària–; en definitiva, de pensar? A l’època de les xarxes socials, és a dir en temps de posicionaments ràpids i valoracions immediates que no deixen espai per a cap anàlisi més profunda, considero que, de la mateixa manera que reivindiquem un temps i un espai per escriure –l’habitació pròpia de Virginia Wolf–, un temps i un espai per fer esport, un temps i un espai per llegir i per jugar; de la mateixa manera, doncs, caldria garantir-nos un espai i un temps per dedicar-los només a pensar; a seure en una cadira o a estirar-nos en terra o a quedar-nos dempeus en un racó per, almenys durant uns minuts, recrear-nos estrictament en la reflexió sobre les coses que fem bé i malament i sobre les coses que no sabem per què fem o que no entenem o que ens fan patir pel fet de no entendre-les o que ens ronden pel cap tot esperant un moment adient per posar-se en ordre.
En definitiva: si l’ou Kinder encara sedueix grans i petits, per què no hauria de continuar atraient adults i criatures, també, el “racó de pensar”?
Laura Gost és escriptora
