Radiografia d'un sopar

M'havien acomodat a una taula devora la finestra. No havia reservat i podia anar-me'n sense quedar malament. Feia dos minuts que la persona amb qui havia quedat per sopar havia disculpat per Telegram la seva absència a causa d’una indisposició sobrevinguda.

A la televisió, les bambolines de la final de la Lliga de Campions de futbol empenyien les meves intencions de partir del petit i agradable restaurant d'aquell poble del Raiguer.

A punt de pagar la cerveseta que havia pres, per la finestra que donava al carrer vaig reparar una colla d'homes –vuit, en total– d’edats diverses que se saludaven efusivament mentre començaven a entrar al local. Parlaven molt fort i en mallorquí –curiositat no gaire estranya, per altra banda–, i em vaig pensar que devien ser d'una penya futbolística blanquinosa. Les meves sospites s'esvaïren i vaig demanar el compte.

El cambrer no em va fer gens de cas –l'expectativa de fer calaix no tenia color– i els va assenyalar una taula parada, en aquella funesta i lineal distribució en què els qui s'ajunten per sopar amb grup ho fan només en subgrups –sempre he enyorat les comunicatives taules rodones.

Enfilaren cap al rectangle encapçalats per l’individu més gran i també de més còrpora, el qual va triar el cap de taula occidental. Darrere ell –no sé si s'havien ordenat de cap manera–, la resta es començaren a asseure amb naturalitat –a vegades, veure les contorsions per evitar seure devora algú resulta antològic– a les set cadires buides. A la cua de taula situada al costat oriental, l'expedicionari més jove i magre va quedar ben encarat amb el de més autoritat desplegada.

Etiquetat com a invisible per a ells i per al cambrer, aquest jovençà va desplegar només a ells tota mena d'informació. En aquell el breu instant presenciat, em vaig assabentar que eren una colla de set cosins germans i el fill d'un d'ells –el jove de l'extrem est.

Ignoraren el futbol, encara que, alineats 1/3/3/1 –això és un a cada costat i tres davant altres tres–, informaven de la seva existència a la resta de comensals.

A la fi, el cambrer em dugué el compte, però jo ho vaig veure clar: –“Tinc un article”, vaig pensar– i li vaig dir que em refeia i que hi sumàs el sopar, un bolígraf i un parell de fulls. Tenia davant un títol i una butaca de primera fila per veure una obra de teatre en directe: sis 'oncles, un nebot i son pare.

Començant pel final: el sopar va ser bo i l'article no em toca a mi valorar-lo.

Un parell de detalls 'insignificants' m’ajudaren a prendre la decisió de quedar: sorprenentment, no hi havia cap dona i un d'ells –de posat seriós–, dirigint-se als tres que tenia més a prop, els demanà el mòbil. Tots tres el desenfundaren alhora i li oferiren els terminals. Sorprès, hagué d'aclarir que volia els números de telèfon, no els telèfons.

Resultà que la mancança numèrica fou recíproca i la situació, del tot paradoxal. Hi havia suc per no avorrir-me.

Anava confirmant la meva estranyesa. Aquella colla composta per tres petits empresaris; dos executius; dos pensionistes i un professor amb forts vincles de sang destil·laven amabilitat i no hi vaig entreveure –com sol ser habitual– cap plet pendent ni tensió oculta, sinó que eren objecte d'un tàcit distanciament personal esfereïdor.

Maleïda indiferència –podria ser un altre títol descriptiu. Hi havia dubtes de tota classe: sobre els seus noms, fills, filles, nets, netes, domicilis, llocs de treball... En definitiva, del que havia estat la seva llarga vida. Hi devia influir un grau d'ànsia postpandèmica.

El cas és que en el relat apareixien tres poblacions a una distància màxima de cinquanta quilòmetres i aquest era l'argument justificatiu perquè, per exemple, alguns dels cosins, oncles segons, del nebot, no haguessin mantingut en el transcurs dels seus més de trenta anys ni una sola conversa amb ell. He de dir que un d'ells s'esforçà tot el sopar per anar recuperant el temps perdut.

Varen arribar a parlar fins i tot de la regla. Em sorprengué gratament que el nebot demanàs l'opinió sobre la reforma –Montero– legal, i, després de raonar-ho, varen concloure que era benvinguda, però insuficient.

Bullir el pop congelat al forn amb cervesa durant noranta minuts a cent vuitanta graus va ser un altre moment estel·lar –ho he de provar. Menstruació, emocions i cuina..., el país evoluciona.

Em tenien abduït, i vaig sopar de poca cosa.

El moment definitiu va ser quan un cosí a la posició central i amb abast als dos costats de taula sentencià: —Quina llàstima que els nostres fills i nets –de cosins– ni tan sols s'arribaran a 'conèixer'. Les coses venen així, i clar, com que fa temps que, gràcies a Déu, no enterram ningú, ja ni cara posam a molts de familiars.

El sopar donà per a molt. Es contaren –entre ells, i també a la resta de clients– mitja vida, i, pletòrics, quedaren –què havien de dir, sinó– que ho repetirien aviat i altres efusions...

Sorprèn que les persones es despullin anímicament –com si no els sentís ningú– en públic. La gent no té manies.

Quedaren fent un gintònic i jo –ara sí– vaig pagar i partir sigil·losament amb les meves notes. Tenia el cotxe estacionat a un solar i, sense adonar-me’n, vaig trepitjar terra. Em vingueren al cap les trinxeres que es caven en terra ucraïnesa –aquella guerra que obria els informatius– per separar de qualque manera els invasors, i em vaig demanar: qui deu cavar les trinxeres emocionals entre les persones?

Potser representaren una mostra d’una certa desestructuració familiar i social engreixadora de la manca d'identitat que, com a poble, pens que de vegades ens falta.

En qualsevol cas, mentre el futbol i la gastronomia ens arreceraven el benestar i l'existència a moltes persones, a Ucraïna, moltes altres l’acabaven.

Jaume Pla és inspector de Policia Local jubilat