Raimon Panikkar, guerra i espionatge

La destrucció de Mariúpol a mans de l’exèrcit rus fa feredat i és impossible no pensar que fàcil que resulta destruir una ciutat en comparació amb les generacions que costa aixecar-la. I encara més: si ben entrat el segle XXI hi ha guerra a Europa, tampoc les nostres ciutats, és a dir, les nostres vides, estan a complet resguard. Ja no ho estaven d’ençà que els blocs s’apunten amb míssils, però la devastació ucraïnesa ens està servint de recordatori esgarrifosament pròxim.

D’això parlava ara fa 24 anys amb el professor Raimon Panikkar, que en una conversa radiofònica el maig del 1998 va qualificar les armes atòmiques com “la degeneració total d’una civilització, perquè es destrueix a ella mateixa”.

Quan parlava a Occident, Panikkar posava sempre les democràcies occidentals davant les seves contradiccions. De com en l’ordre mundial, si volies ser tingut en compte, havies d’armar-te. D’aquell intercanvi voldria rescatar-ne un paràgraf, perquè, un quart de segle després, retrata el present, el de la guerra i el de l’espionatge: “Què se sap de tot el que està passant en aquestes guerres brutes que intenten desestabilitzar països i governs? Des del moment que hem de recórrer a sistemes -digues-ne CIA, digues-ne Cesid-, en què tot es fa d’amagat perquè es tracta d’interessos nacionals, estem ja en un ordre injust, que difícilment es pot qualificar de democràcia. Més aviat és una farsa. Exactament el mateix que passa en una religió hipòcrita passa en una democràcia hipòcrita i en una política hipòcrita. I si alguna cosa he après de l’Evangeli és que l’únic que posava nerviós Jesús era la hipocresia. La resta, tot ho perdonava”.