Raimon, seixanta anys després d’'Al vent'

Raimon compon Al vent entre 1959 i 1960, té 19 anys acabats de fer. L’estrenarà a la taverna Casa Pedro de València, la canta el 13 de desembre de 1962 a l’Hotel Colón de Barcelona, a la festa dels premis de Santa Llúcia, i l’enregistra el març de 1963, ara farà seixanta anys, que es commemoren en l’exposició que s’inaugura dijous a Xàtiva. Era l’any que havien executat el dirigent comunista Julián Grimau i els milers de presos polítics eren reivindicats per les declaracions al diari Le Monde de l’abat Escarré i per la cançó Diguem no, que Raimon componia aquell mateix any ara sexagenari. A l’abat Escarré li va costar l’exili i a Raimon li van obrir una fitxa policíaca que li arrossegaria citacions a comissaria, multes, prohibicions i censura.

Aquelles dues cançons i aquell cantant canviaven el paradigma de la música popular a Catalunya, que era de les tonadilleras al Paral·lel, les orquestrines de ball, la mal entesa modernitat d’imitadors dels crooners i els conjunts elèctrics que emulaven els Beatles i els Stones amb desiguals fortunes. Tot en castellà.

En aquest context, irromp Raimon tot just acabada la carrera d’història. No encaixa ni en allò que se li assembla més, la Nova Cançó, que llavors eren els vuit primers membres d’Els Setze Jutges, la majoria dels quals no eren ni músics ni cantants sinó intel·lectuals d’extracció burgesa urbana il·lustrada en afortunada comissió de serveis, que s’alimentaven del monocultiu de la chanson francesa. Raimon era una altra cosa: era de Xàtiva, això és, un poble, del País Valencià i de fonètica valenciana; procedia “de gent que anomenen classes subalternes”, “d’on comença l’horta i acaba el secà”; no tenia res a veure ni amb els francesos ni amb els anglesos sinó que ja de bon principi feia una obra singular i ben seva. Els Setze Jutges eren el que Umberto Eco va anomenar “la cançó distinta” dels estàndards consumistes de l’entreteniment, però Raimon era “cançó distinta” dels mateixos Setze Jutges.

El vent de Raimon té un substrat inequívocament musical, que també hem de connectar amb el seu vent fisiològic: un fiato envejable, que jo anoto com una de les influències de quan tocava oboè i flautes a La Banda Nova de Xàtiva, on va aprendre solfa pautada i la ubicació simfònica del solista: el format amb què s’ha sentit més còmode és el dels quartets i quintets de cambra, elevats a l’excel·lència amb el seu amic Michel Portal, a qui devem el millor Mozart de clarinet, amb qui va fer tres àlbums, un dels quals el magnífic A Víctor Jara. De l’ensemble també en va treure la facilitat de cantar amb formacions simfònic-corals, territori complex en el qual destaquen les orquestracions i direccions de Manuel Camp, Antoni Ros Marbà, Josep Pons i Víctor Pablo Pérez. Tot plegat fa que Raimon aporti complexitats més pròpies de la música renaixentista, barroca i clàssica, sobretot a partir de la Cançó de la mare, de 1965 i, encara més, dels primers textos d’Ausiàs March –data Veles e vents el 1969.

El text d’Al vent és d’estructura austera en fons i forma, glossa les aspiracions humanístiques d’un jove que van de l’impacte físic de la natura –avui en diríem ecologia— als grans ideals sociopolítics –la pau– i metafísics –la llum i un “déu” que passa per Camus i escriu en minúscula per fer-lo aconfessional o interconfessional–. Al vent, en fi, ens anticipa que Raimon serà sobretot un cantant filosòfic i poètic, poc situacionista, i que fins i tot des de la lírica farà lliscar el seu missatge més combatiu, el seu eslògan “Cançons d’amor, cançons de lluita”. Diguem no elevarà la lluita a la mobilització, i la generació del Maig del 68 que desconeixia Els segadors la converteix en himne de la resistència antifranquista.

Amb tot aquest bagatge, Raimon aniria obrint portes a un codi ètic i estètic que s’anava inventant tot ell, des de l’emissor fins al públic i les eines de transmissió, que ell anomenaria “recital” i li faria traspassar fronteres sense canviar de llengua per la porta gran de l’Olympia de París, on tot just havien actuat Bob Dylan i Joan Baez. Una de les experiències que va obrir va ser la col·laboració amb artistes plàstics, alguns responsables de cobertes de discos i cartells, que són ara els que nodreixen l’exposició que, promoguda per la Fundació Raimon i Annalisa i l’Ajuntament de Xàtiva, s’inaugura dijous: Miró, Tàpies, Alfaro, Arroyo, Ortega, Saura, Rojo, Guinovart, González, Barceló, Viladecans, Heras, Boix, Armengol, Pérez Contel, Monjalés i Madola.