El president d’Espanya continua passant de les Illes. En la campanya electoral de fa un any, ens va dedicar una escala tècnica d’una hora –el temps just per anar al bany i poca més.
En la de l’estiu passat, ni tan sols va venir. Amb aquests antecedents, és lògic que no s’hagi recordat de les Balears a l’hora de nomenar els 13 ministres ni tampoc els 25 secretaris d’Estat del seu flamant govern.
Si el PP balear no mereix cap dels 38 altíssims càrrecs que hi havia per repartir, d’intentar influir per a la millora del nostre finançament, ni en parlem.
Ara la incògnita rau a saber si per al càrrec de delegat del govern –l’únic més o menys important que queda per atribuir– Rajoy nomenarà un afiliat de les Illes o fitxarà un andalús amb un cosí a Calvià, per exemple.
Miquel Vidal, en la seva condició de president interí, va ser l’encarregat de posar damunt la taula els noms dels candidats a entrar a l’executiu –insistí particularment en Josep Vicent Marí Bosó–, circumstància que el converteix en culpable d’un zero de 38 que ja es pot considerar històric.
En un país normal, Vidal es retiraria demà mateix de la cursa per revalidar el càrrec i deixaria el camí lliure a un Biel Company que continua caché, esperant que es cremin tots els seus potencials rivals.
La bona notícia per als populars illencs és que la seva irrellevància no els impedirà tornar a governar aquesta comunitat d’aquí a tres anys. Els basta obrir els diaris per fer oposició. La feina que evita fer Vidal la fan els mateixos partits d’esquerra, més ocupats a atupar-se entre ells que de governar.
A falta de representants als llocs on es decideixen les coses importants, Podem s’encarrega de situar l’Arxipèlag al mapa.
Els seus escàndols interns, en el context d’unes primàries caïnites a Madrid i del permanent foc creuat entre Iglesias i Errejón, tenen l’origen en la confecció de les llistes electorals. La inexperiència es cura amb el temps, però la (mala) experiència en altres partits (Podem ha recollit ‘versos lliures’ del PSOE, UM, Esquerra Unida...) faria sospitar tothom de la conveniència de determinades incorporacions . A tothom excepte Alberto Jarabo, pel que sembla. Ho dic perquè quan demanes responsabilitats pels fitxatges, tots els dits assenyalen el secretari general. Dit això, el líder actual em sembla dels més condrets d’entre les figures públiques de l’organització.
Centrats ja en l’episodi que ens ha tingut entretinguts tota la setmana, Huertas i Seijas no deixaran els escons perquè, com tots sabem, varen obtenir-los gràcies al seu carisma i no a les sigles. Convindria començar a revisar el pacte antitransfuguisme que signaren els grans partits.
Per cert, aquells que us escandalitzau amb la victòria de Trump, podeu centrar la mirada en universos més pròxims. Lamenten els analistes presumptament ‘progres’ que al candidat republicà l’han votat homes, blancs, majors de 50 anys i d’un baix nivell cultural. 1: No sé a vosaltres, però a mi aquest perfil em sona i 2: Els vots d’aquests perfils són tan legítims com els altres.