Ramon Canet, la maduresa
En temps de tribulacions, la gent viu assedegada de cultura: això és el que ens diuen els mitjans de comunicació. El concepte de cultura s’ha eixamplat els darrers cinquanta anys, de manera que és difícil registrar uns fets comunals que s’escapin d’aquest noble tractament. Cert que hi ha més gent que mai que demana cultura, entesa des de la pràctica més elitista fins a qualsevol salvatjada procedent de la tradició més bestial. Per exemple, veure i sentir defensar festes consistents en el maltractament d’animals com a tradicions irrenunciables per enrobustir no sé quines identitats ens redescobreix una Espanya més obscura, brutal i ferotge que la que ens pugui servir qualsevol llegenda negra. L’eixamplament del territori de la cultura es deu, sobretot, a l’escassíssima exigència amb què jutjam qualsevol entreteniment. Que aquest fet sigui positiu o negatiu (o les dues coses a la vegada) és un assumpte sobre el qual fa molta vessa pronunciar-se.
Que el lector em perdoni la innecessària peroració. Me’n podria exculpar potser el fet que la proliferació de la cultura ‘light’ ha confiscat grans espais físics, culturals i pressupostaris tradicionalment destinats a una cultura, per dir-ho així –i fa empegueir–, més densa. D’aquestes qüestions, n’hem parlat sovint amb el pintor mallorquí Ramon Canet, que ha jugat el paper protagonista en la modernització de l’art a Mallorca. Tot i que aquest assumpte no té més importància que la que té i que se circumscriu al que en diríem sociologia de l’art, és necessari recordar-ho en un país que ni respecta ni estima els seus artistes ni els seus creadors en general. A l’exposició que ara es pot veure a la Galeria 6a, de Palma, és inevitable entendre que es tracta d’un fet d’alta cultura, que no cedeix ni un pam a la frivolitat –ni a la tebiesa, ni al confort de la rutina.
Ramon Canet se la juga a cada exposició –diria que a cada obra. Que el “bon gust” ho oxigeni tot no atenua el risc ni apaivaga les turbulències de la creació artística. Ja era així quan s’expressava en un recorregut pendular del caos a l’ordre: ni interpretant el caos renunciava a l’harmonia; ni entenia que l’ordre impedís temptar el risc. La meta següent –una esplèndida maduresa– era fer la síntesi de caos i ordre. Era mal de preveure, però l’exposició de la Galeria 6a mostra un Ramon Canet en tota la seva esplendor, per a qui res no sembla impossible. Convida a tornar-hi.
