TC i Defensor del Poble: el factor humà

Ramón Sáez i Enrique Arnaldo estaven entre els vocals més joves del Consell General del Poder Judicial entre el 1996 i el 2001. Aquell era un Consell en què, a més dels vocals proposats pel PP i el PSOE, també n'hi havia de nomenats pel PNB, CiU, Coalició Canària i Esquerra Unida, en total cinc persones, cinc membres que sovint inclinàvem la balança a resultats no sempre esperats. Vam tenir un president, Javier Delgado Barrio, extraordinari, i altres destacades figures com Luis López Guerra, Javier Moscoso, Manuela Carmena o Francesc Caminal, i no en cito molts d'altres per no avorrir el lector.

Sempre dic que va ser una de les etapes més difícils de la meva vida, perquè vaig ser molt conscient que les decisions que s'hi prenien tenien una gran repercussió en la vida social i política del país. Per això sempre penso que els problemes que ocorren en la vida real –i en conseqüència les seves possibles solucions– no es corresponen a una forma radical de concebre la vida, o conservadora o progressista. Afortunadament, la vida és molt més rica i complexa i admet matisos com els colors de l'arc de Sant Martí. Així que la pretesa "obediència cega" als partits polítics que proposen un candidat/candidata hauria d'oblidar-se en el moment de la presa de possessió. Una altra cosa és que, per conviccions i una trajectòria de vida, les decisions s'ajustin a posicions més conservadores o progressistes, però no automàticament.

Però en el nostre Consell, que el temps ja situa molt llunyà, teníem unes torres de paper (tots els documents encara eren en paper) que a vegades fins i tot ens impedien veure les cares potser molestes dels que s'asseien davant. No obstant això, un cop acabada la sessió, érem capaços d'anar-nos-en a prendre una cervesa al bar de sota, a celebrar un aniversari o simplement una derrota, ja que el factor humà sempre va ser-hi present, una cosa per a mi imprescindible.

En el context actual, d'entrada, les quatre persones proposades per al TC corresponen al 2+2, tant en qüestió de gènere com d'ideologia. Lluny queden aquells temps en què en les institucions de l'Estat hi participaven també representants dels anomenats partits perifèrics.

Ramón Sáez, que dimarts passat a la nit va donar una magnífica conferència a Barcelona, és, sense cap mena de dubte, un dels millors penalistes del país, cosa que avui és molt necessària al Tribunal Constitucional. Defensor de la llibertat d'expressió, els drets humans i les víctimes, com en tantes altres conferències es va guanyar el públic per la seva humanitat i sinceritat, trencant amb la imatge del jutge llunyà, en una defensa a ultrança de la justícia restaurativa. Però Sáez és també un intel·lectual, un home profund amb el qual sempre es pot dialogar encara que pensis diferent i, com s'ha dit aquests dies, és "tan progressista com independent".

Enrique Arnaldo era un vocal molt actiu en temps d'aquell Consell. Pròxim ja en aquell temps al president Aznar, tot semblava indicar una ràpida carrera política. Amb fama de "guerrer", m'imagino que ho seguirà sent. Lletrat de les Corts, advocat i catedràtic de dret constitucional per la URJC amb quatre sexennis d'investigació, porta temps acumulant mèrits professionals i acadèmics, de manera que la seva competència no ofereix dubtes, però tampoc la seva afinitat al sector més conservador.

Les dues dones proposades són també versions ben diferents de l'exercici de la funció judicial. Inmaculada Montalbán va començar a treballar amb dones maltractades fa 25 anys, quan en realitat no existia ni el concepte de violència de gènere, i ni tan sols es percebia com un problema. Segons la seva opinió: "No basten les lleis, cal una perspectiva de gènere per no perjudicar les dones". Així que no hi ha dubte que la seva aportació al TC també tindrà clarament aquest caràcter.

En el cas de Concepción Espejel, com a magistrada en destaca la presidència de l'Audiència de Guadalajara el 1999 i la seva arribada al CGPJ el 2008, així com la presidència de la sala segona de l'Audiència Nacional el 2017. La seva posició conservadora s'ha vist reflectida en sentències mediàtiques com la del major Trapero, amb motiu de la qual va emetre un vot particular de 460 pàgines en què demanava una condemna per sedició; la del cas Alsasua, en què va imposar llargues penes, o la del cas Valtonyc.

Però no vull acabar aquest article sense parlar d'un altre nomenament, el d'Ángel Gabilondo com a Defensor del Poble, gairebé sense aparent oposició i, per descomptat, sense que ningú s'atreveixi a dir ara que "és avorrit". Crec que és una magnífica decisió i que la seva trajectòria, la seva professionalitat, la seva altura intel·lectual i, sobretot, la seva honradesa i manera d'actuar durant tots aquests anys avalen aquest acord. Aquest "vell professor" afable, dialogant i competent, i amb un gran sentit de l'humor, segur que farà bé les coses, i mentre escric aquestes línies penso en aquest títol com un gran elogi tot recordant el professor Tierno Galván. Coses de la vida, de la semàntica i de gènere que no acabem de solucionar, si a mi em diguessin "vella professora" no sé si m'agradaria gaire.