Raó i sentit crític

A L’estructura de les revolucions científiques, Thomas Kuhn explica el caràcter no lineal del progrés científic. Segons l’autor, la ciència avança el coneixement de manera acumulativa, en primer lloc –és a dir, apilant nous descobriments i observacions mitjançant el mètode científic–, però deriva en distints punts d’inflexió d’escala històrica i revolucionària, en segon lloc, cosa que canvia el paradigma racional contemporani i inicia una nova etapa de procés acumulatiu.

Vegem l’exemple de la revolució copernicana: a principi del segle XVI, Copèrnic posa en dubte el geocentrisme de Ptolemeu proposant la teoria heliocèntrica. Ens trobam a la fase de procés acumulatiu –o fase de 'ciència normal', com la va anomenar Kuhn. El paradigma científic i el coneixement acumulat d’aquella època no tenien capacitat d’acreditar el model copernicà. Són les posteriors observacions de Galileo Galilei i l’entrada de la teoria de les òrbites el·líptiques de Johaness Kepler que permetran donar suport i, finalment, acceptar el model heliocèntric de Copèrnic. 

L’acumulació de coneixement i, alhora, la generació d’episodis disruptius que resulten en canvis paradigmàtics són el gran valor que aporta la ciència, que es tradueix en la capacitat crítica envers tot allò que constitueix la nostra realitat. El coneixement científic pot (i ha de) contradir-se, fins i tot durant el procés acumulatiu. Ho hem comprovat més que mai amb l’actual pandèmia i el ball de recomanacions sanitàries. Però aquestes contradiccions, lluny de ser un argument de desconfiança, reivindiquen el sentit crític del mètode científic. És la idea de racionalitat extrema i vigilància continuada la que ens permet avançar de manera estable i segura; amb un primer pla escèptic, però sempre amb un ritme constant, que es desenvolupa de manera col·lectiva i consensuada amb el paradigma actual.

Com a societat, necessitam apostar per decisions i actuacions arrelades en el coneixement –en la raó, en les dades i la seva anàlisi– per fer front als reptes que tenim davant i deixar de banda la propaganda mediàtica que ens fixa en una ansiosa escena de present continu líquid i d’excepcionalitat diària. L’emergència climàtica n’és el més important. Però confiar en la ciència no és sinònim d’esperar 'el miracle'tecnològic que ens permeti mitigar tots els efectes del canvi climàtic, ni tampoc la possibilitat de poblar altres planetes i abandonar aquest una vegada n'hàgim consumit tots els recursos. Hem de proposar mesures que tenen el suport de la ciència, sospesant les conseqüències d’aquestes actuacions, però sobretot tenint en compte el fet de continuar sense donar resposta al desastre climàtic. Abraçar el sentit crític que practica el mètode científic significa capacitar-nos per poder actuar de la millor manera.

Carl Sagan, astrofísic, astrònom i fantàstic comunicador científic, deia: “Els científics [...] rara vegada pensen que el seu coneixement de la naturalesa és complet. [...] La ciència és lluny de ser un instrument perfecte de coneixement. Però és el millor que tenim”. 

Sebastià Franch Expósito és científic