Raonaments superats en matèria d’habitatge
Com és que l’habitatge és ara una urgència col·lectiva i no ho semblava fa uns anys? Doncs perquè hi havia una bateria de consignes que s’anaven repetint sense gaire fonament. Avui ja semblen superades, però les enumero perquè val la pena rebatre determinats dogmes.
Un tema recurrent durant molts anys ha estat “la manca d’oferta”. Que calia urbanitzar molt de sòl i que això faria baixar els preus dels pisos. L’exemple paradigmàtic d’això són els “Surestes de Madrid” o l’Eixample Nord de Vilanova, que continuen sense desenvolupar-se. La feblesa d’aquesta premissa és que al capital li interessa primordialment tot allò que estigui ben ubicat en centres urbans; les perifèries o les ciutats intermèdies no els semblen atractives. La promoció immobiliària és un negoci amb aversió al risc, i molt poc disposat a apostar per nous llocs.
Als anys 1920 el 90% de la població a Espanya i Regne Unit vivia de lloguer, i això no era cap estigma: les classes benestants també vivien de lloguer. El que és radicalment nou és que les successives retallades a la llei d'arrendaments urbans (LAU) han empetitit els drets dels llogaters. I que el segment d’alt poder adquisitiu està desplaçant les rendes de la classe mitjana en ciutats atractives com Barcelona. Això també redueix l’oferta d’habitatge assequible, i no es compensa amb la generació de sòl més perifèric.
Al llarg dels darrers quinze anys, també s’ha sentit molt que “no hi ha diners per fer habitatge”. Com molt bé descriuen Jover, Morell i Ragàs en un article per a l’Associació de Promotors de Barcelona (APCE), durant massa anys l’Estat ha deixat de proveir els ajuts a la promoció i les bonificacions de préstecs que havien permès històricament incentivar la producció de l’habitatge assequible. D’altra banda, la Llei 13/1996 sobre el dipòsit de les fiances indica a l'article 7 que l'Institut Català del Sòl ha de destinar l'import de les fiances que tingui en dipòsit a inversions per a la construcció pública d'habitatges. Però, malauradament, entre l’any 2012 i 2022, l’Incasòl no va construir ni lliurar cap pis de lloguer per ampliar el parc públic. Ni l’Estat ni la Generalitat no van invertir els diners pressupostaris necessaris, però els recursos generats amb el dipòsit de fiances tampoc no es van invertir a fer nous pisos de lloguer social.
Un altre tema superat és el de les competències. L’infrafinaçament municipal l’han patit totes les alcaldies, que, en un context de restricció de l’endeutament, han criat malves als solars que els havien cedit els promotors com a reserves d’habitatge protegit. Les promotores municipals han hagut de vendre pisos per poder iniciar noves obres, i no han obtingut un finançament estable per ampliar el parc públic amb un retorn a 30 anys, que al cap de 35 ja els hauria aportat uns interessants ingressos patrimonials, estables i sostinguts al llarg del temps. Per tant, és cert que els Ajuntaments tenen els solars, però a la Generalitat li correspon finançar i prioritzar a escala territorial on s’han d’aportar els recursos dels pressupostos públics.
Un debat difícil i contraposat a la consigna de la “manca d’oferta” és la necessitat de rehabilitar abans de construir de nou. Efectivament, l’emergència climàtica requereix repensar actuacions fora d’escala o grans extensions urbanes en àmbits de fragilitat ecològica. Però els estudis de camp indiquen que ni hi ha tants pisos buits com es pronosticava, ni la rehabilitació ajuda a crear habitatge per a les noves llars que es formen. D’una banda, tendim a viure en unitats familiars més atomitzades, i això fa que, fins i tot en un context d’estabilització demogràfica, necessitem més habitatges. I, d’altra banda, les xifres indiquen que estem en expansió demogràfica; la població creix per les migracions, perquè aquest país fa dècades que s’ha fet pròsper acollint gent d’altres latituds. I ho veiem cada dia a l’Eixample; la rehabilitació (exquisida materialment, en alguns casos!) està desplaçant la classe mitjana i la gent gran que viu de lloguer o en residències, com ha explicat aquest diari. La rehabilitació de pisos per posar-los al lloguer de temporada augmenta el dèficit d’habitatges assequibles. A Barcelona, en ple segle XXI, segons dades de l’INE, hi ha uns 16.320 pisos de menys de 30 m2, 8.600 dels quals habitats per més de dues persones; malgrat els esforços per rehabilitar els pisos més vells, no s’acaben d’erradicar els infrahabitatges.
Altres arguments per diluir la gravetat del problema de l’habitatge són la mala gestió històrica dels pisos construïts pel sector públic (per què construir, si acabaran sent un problema?), la creença que si hi ha activitat econòmica en una ciutat, la ciutadania tindrà més bons salaris i per tant podrà pagar lloguers sense problemes (les dades indiquen que sense un parc públic, no hi ha efectes redistributius de les rendes), o el rebuig a tenir veïns diferents o amb menys poder adquisitiu (debat superat a les escoles i a la salut, que han demostrat els efectes contraris).
Dit tot això, em sembla que les preguntes que ara ens permetran avançar son: on, com, i en quant de temps farem aquests habitatges que ens calen?
