La ràpida cancel·lació del futur
En un dels últims textos que Mark Fisher va publicar abans de suïcidar-se, titulat Bo per a no res, afirmava que la depressió col·lectiva que patim com a societat és el resultat d’un projecte de ressubordinació de classe. El neoliberalisme no només estaria fragmentant la societat i privatitzant cada engruna de la nostra existència, sinó que, al mateix temps, propiciaria un clima emocional que responsabilitza els individus del seu malestar, convertint els problemes estructurals en fracassos individuals i les injustícies en patologies mentals.
En aquest món, que és el nostre, la desesperança hauria deixat de ser un efecte polític per esdevenir un afecte terapèutic. La principal víctima d’aquest desplaçament serien les generacions més joves, que pateixen un procés accelerat de precarització (crisi immobiliària, atur juvenil, salaris baixos, temporalitat elevada, falta d’accés a l’habitatge, inflació, etc.) i, al mateix temps, han estat condemnades a ser el subjecte de la fi del món, generacions doomer, que ja no veuen l’apocalipsi climàtica com una especulació científica o religiosa, sinó com una certesa nefasta sobre la qual només poden ironitzar amb impotència.
Per això, quan al final del text Mark Fisher es pregunta com es poden inventar noves formes d’implicació política que converteixin la desafecció privatitzada en ira polititzada, no puc deixar de pensar en la proliferació de mems apocalíptics. Davant d’una cultura mediàtica obsessionada amb la “salut mental”, especialment després de la pandèmia, que veu els joves com una suma desordenada de trastorns psíquics, addicció a les plataformes i sobreconsum d’ansiolítics, els mems apocalíptics problematitzen aquest malestar més enllà del llenguatge terapèutic.
La figura del doomer, representat memèticament com un jove apàtic, cansat, solitari, amb insomni i desbordat d’autoodi, fa visible el sentiment que caracteritza millor aquesta vivència escatològica: l’accídia, la mandra de cor, que habitualment s’ha definit com un sentiment melangiós davant l’omnipotència del destí, una sensació d’absurd que fa vana qualsevol activitat humana i condueix a una submissió absoluta a l’ordre de coses existent.
Ara bé, a l'escenificar irònicament aquest sentiment, la melangia queda temporalment neutralitzada, i ens veiem obligats a reflexionar sobre aquest malestar sense possibilitat de commiseració. O això, almenys, és el que creu Bogna M. Konior, experta en cultura digital que considera que els mems apocalíptics expressen la crisi de l’experiència convencional de l’agència humana en un món ordenat. Lluny de portar a la passivitat, al nihilisme, a fer més gran aquesta apatia, els mems apocalíptics ofereixen orientació cap a l’acció: ens situen, ens provoquen, ens fan autoconscients del caràcter reaccionari d’una tristesa terapèuticament induïda i, en conseqüència, ens permeten passar del desànim privat a la resposta col·lectiva.
És evident que quatre mems, per divertits i provocatius que siguin, no resoldran el negacionisme climàtic d’unes elits polítiques i empresarials que continuen entorpint qualsevol canvi estructural significatiu. Tampoc guariran el malestar creixent d’un precariat cada cop més nombrós: a curt termini no caldrà triar entre psicòleg o sindicat perquè necessitarem més psicòlegs i més sindicats. Però si ens prenem seriosament el paper de la cultura (també la digital) a l’hora de crear relats contrahegemònics que impulsin l’acció col·lectiva, potser podrem deixar de veure l’ansietat climàtica com una síndrome generacional, i passarem a entendre-la com un malestar que cal combatre desmuntant oleoductes i desinflant rodes de cotxes 4x4.
Potser així, a l'accelerar la lenta cancel·lació del futur, passarem de l’apatia a la ira, com va fer K.C. Green, el dibuixant del famós mem on un gos contempla les flames d’un incendi que aviat el consumirà mentre diu “This is fine”. Green, que amb aquest còmic volia representar l’estat de desafecció que sentia prenent antidepressius, va acabar redibuixant anys més tard el mateix mem apocalíptic, però aquest cop amb el gos desesperat, intentant apagar l’incendi, mentre cridava “THIS IS NOT FINE”.