La distància entre el relat del que ha de ser l’escola del segle XXI –la nova escola– i la realitat de les polítiques educatives que s’apliquen i que ho podrien fer possible; la distància –deia- entre el desig educatiu i la voluntat política és cada dia més gran. I les decisions de governs –poc convençuts del poder de l’educació– per afrontar la nova crisi cap a la nova normalitat encara empitjoren la situació.
L’escola està patint una multicrisi d’efectes imprevisibles. I no, no crec que sigui una exageració, ni tampoc un catastrofisme o un victimisme. És la realitat derivada de relegar l’escola a tercera categoria i buidar-la de les seves funcions més essencials, educatives i educadores. Amb la crisi econòmica l’educació continua sent secundària en els pressupostos públics. Amb la crisi social, l’educació passa a ser subsidiària d’altres objectius més prioritaris. I amb la crisi de la pandèmia l’escola deixa d’organitzar-se educativament (i complint els criteris sanitaris) per organitzar-se sanitàriament, abandonant la més elemental lògica pedagògica. I açò darrer és especialment significatiu en l’àmbit de l’ensenyament secundari.
És evident que l’activitat escolar s’ha d’organitzar sense posar en risc la salut i la vida de les persones (com també qualsevol altra activitat, per cert). I açò, en el context del covid-19 hauria de passar per incorporar dos criteris organitzatius de bona educació als habituals criteris sanitaris bàsics (de distància, rentat de mans i mascareta): fer grups petits i evitar que els grups es barregin. De fet, aquestes són les mesures que han donat bon resultat allà on s’han reiniciat les classes presencials. Així ho explicava fa pocs dies el doctor i investigador Oriol Mitjà en un fil de piulades sobre el brot covid-19 a una escola de Secundària a Israel, deu dies després de la reobertura de les aules. I deia “brots a Israel, el Canadà, els EUA o Nova Zelanda mostren que la transmissió a escoles és possible. Més a Secundaria, molt menys a Primària. Les estratègies d’altres països –mantenir grups petits, evitar que els grups es barregin, l’ús de les mascaretes i distancia d'un metre fora de classe” són les pautes a seguir.
El principal criteri, idò, òptim sanitàriament i òptim educativament, era fer grups petits i estables. I açò a Secundària volia dir organitzar el proper curs escolar amb més professorat i reforçar el paper dels tutors-mentors. D’aquesta manera, es podien reduir les ràtios i les interaccions entre grups i professorat. Aquesta organització, a més, hauria permès donar resposta als tres possibles escenaris, de normalitat, de semipresencialitat i de confinament total.
En canvi, a Secundària, els criteris de la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears per a l’elaboració dels plans de contingència als centres escolars, respecte de les ràtios i l’organització dels nivells per especialitats, es mantenen igual que en la vella normalitat. Amb les mateixes ràtios i organització per assignatures i professorat, s’han introduït elements de grups bombolla –aplicant distància, neteja i no reagrupament– en l’escenari de presencialitat o semipresencialitat, sense aplicar la reducció del nombre d’alumnes per grup ni reorganitzar els àmbits de coneixement. Açò sí, s’ha anunciat que s’ampliaria el professorat per evitar de superar les ràtios! Però aquesta no era la qüestió. No es tractava d’incorporar professors per no superar les ràtios establertes normativament, sinó de reduir les ràtios normatives de la vella normalitat per donar respostes a les necessitats educatives de la nova normalitat, amb més professorat i noves estratègies d’aprenentatge de mentoria. No s’ha fet ni una cosa ni l’altra, amb la qual cosa les ràtios del curs escolar que ha de començar (2020-2021) seran les mateixes que en temps pre-covid-19. Hem dibuixat escenaris per educar en un context de pandèmia, amb el recursos i criteris anteriors a la crisi sanitària. I açò no és possible, eficaç (sanitàriament) ni raonable (educativament).