Ratllar drets humans

La posició de la majoria dels països occidentals davant el genocidi més documentat de la història, retransmès en directe i perpetrat amb la total impunitat d’Israel contra el poble palestí, ha posat en qüestió el consens més important de la comunitat internacional des de la II Guerra Mundial: el respecte als drets humans com a peça clau de les regles del joc.

Bona part del dret internacional està travessat per la Declaració de 1948, que ens recorda al seu preàmbul que “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat, i que s’ha proclamat, com l’aspiració més elevada de l’home”. Per descomptat, hi ha hagut individus, organitzacions i països que han conculcat aquests drets, mitjançant guerres, dictadures, tortures. I la vara de mesurar no ha estat la mateixa per a tothom, i fins i tot ha estat contradictòria, per la inèrcia de la política de blocs de la Guerra Freda. Però res com el que hem vist fins ara.

Si els drets humans no són per a tothom, no són per a ningú. I si aquella absència de consens fins a mitjan segle passat ja va causar episodis dramàtics i vergonyosos, trencar aquest consens en el segle XXI, en un món globalitzat, és una de les amenaces més importants que tenim com a societat. 

Si a Palestina les morts i les tortures ja vessen, més a prop de casa nostra els drets humans també són en estat d’excepció. Les morts de migrants a la Mediterrània són el resultat directe de la necropolítica de fronteres, en una regió que no té cap problema per acceptar 400 milions de turistes anuals i voler-ne més. L’empobriment dels països de la riba sud i del conjunt del continent africà és també resultat del colonialisme històric i de la seva pervivència a través de la política exterior de l’Europa d’avui. El canvi climàtic, que també provoca catàstrofes i desplaçaments de persones per l’empitjorament de les condicions de vida, té una relació directa amb la intensíssima activitat turística que executam al Mare Nostrum.

La bona notícia de la caiguda del dictador Al-Assad s’apaga quan una de les primeres decisions dels principals països europeus és la restricció del dret d’asil per als sirians. Un altre dret conculcat, perquè, com el poble palestí, no són blancs i amb els ulls de color cel. Aquí, fa dos dies es volia rematar la deshumanització dels infants migrants arribats en pastera amb proves dentals il·legals. I contràries als drets humans.

A la darrera sessió parlamentària, que coincidia amb el Dia dels drets humans, la grollera portaveu de l’extrema dreta lluïa al seu portàtil –sense cap conseqüència– una imatge ratllada dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides. Una agenda que no és altra cosa que un pla d’acció –insuficient si voleu, com tots els anteriors– per garantir el compliment dels drets humans més bàsics, i que és en el punt de mira del moviment reaccionari internacional.

Que una representant pública exhibeixi impúdicament el seu odi als drets humans i l’eina acordada internacionalment per al seu compliment diu molt de la qualitat no només política, sinó humana, d’aquesta mena de personatges. Que no tengui conseqüències, també. La motoserra del seu col·lega argentí fa destrossa, però també la fan les dents esmolades dels discursos d’odi que dia rere dia es repeteixen a les institucions, els mitjans i el carrer sense cap conseqüència en nom d’un altre dret humà, el de la llibertat d’expressió. Quines coses, diria Karl Popper, el nostre nivell de tolerància amb els intolerants.

Les dones, que també són subjectes de drets humans, han anat guanyant posicions a la societat, però les desigualtats persisteixen: fa uns dies se’ns recordava que a causa de la bretxa salarial de gènere, elles treballen gratis des del novembre fins a Cap d’Any. I malgrat les conquestes i avanços, alguns homes troben que la vida de les dones val menys, i les maten. La darrera ha estat na Rosario, al Coll d’en Rabassa. Fa un mes li havia dit a la Policia que estava segura que la matarien, i així ha estat. Però la violència masclista no existeix, diuen els mateixos de qui en depèn la governabilitat de les institucions.

S’ha substituït el consens entorn dels drets humans com una qüestió intocable pel d’una falsa llibertat que només beneficia els rics i poderosos, a aquells que no estimen ni la democràcia ni la igualtat. A aquells que odien els drets de les persones que fins fa poc no en tenien, de drets. I van col·locant els seus titelles, gent que no dubta a mostrar el seu orgull fatxa atacant els símbols que representen els drets humans. Per això, un any més, el Dia dels drets humans no és un dia per celebrar, sinó sobretot per qüestionar i fer la nostra part.