El ratolí endreçat
Ha començat l’any amb les males notícies de sempre i algunes de noves, com els propòsits, però encara es pot olorar una mica la pluja tímida que ens ha caigut a sobre. Quan no podem esperar que la meteorologia ens acompanyi ni que el món s’arregli sol, apareixen, per donar-nos un respir, les coses petites. Literalment. No és que m’encomani a la carrincloneria, per ben intencionada que sigui. L’any nou encara no m’ha canviat el cervell. Però la història minúscula d’un ratolí m’ha alegrat la vista i els pensaments.
Ha passat a Gal·les. Un carter jubilat no entenia com és que els objectes que deixava fora del seu lloc al cobert del jardí apareixien ordenats l’endemà. Per mirar de resoldre la incògnita va posar una càmera de visió nocturna i finalment va tenir una explicació visual. A les imatges hi va aparèixer la Marie Kondo misteriosa: un rosegador s’encarregava de posar ordre al cobert del jubilat de manera meticulosa, traslladant amb delicadesa els objectes. Aleshores, el carter el va voler posar a prova i va col·locar objectes que pesaven més per veure si el ratolí també era capaç de moure’ls. I així va ser. No us perdeu les imatges. Però la bestioleta no era un maniàtic de l’ordre. Tenia un propòsit. Estava protegint el botí d’un robatori. El que perpetrava ell mateix emportant-se el menjar dels ocells i que acumulava al lloc que després cobriria amb els objectes desendreçats. Ell no feia veure que els ordenava. Però la primera lectura humana ens posava davant d’un ratolí de naturalesa pulcra. En el seu cas, l’ordre tenia a veure amb l’alimentació. El misteri quedava resolt. I justificat.
De la mateixa manera que hi ha un ratolí a la cultura espanyola que s’emporta les dents de les criatures i les canvia per regals, o un de la cultura nord-americana que presideix parcs temàtics, està bé imaginar que hi ha un ratolí culturalment universal que ens ajuda a endreçar totes les coses que són fora de lloc. Es podria encarregar de treure’ns molts trastos de sobre i fer un pas més enllà que el ratolí gal·lès que, al cap i a la fi, no llença res perquè tot li és útil per ocultar el seu saqueig. El nostre ratolí universal posaria ordre al despropòsit d’anar a jugar partits de futbol a una punta del món sense drets humans o als fatxes que s’estan carregant el País Valencià. També endreçaria les lleis iranianes que permeten fuetejar 74 vegades el cos d’una dona que ha decidit ser lliure i anar sense vel pel carrer i impediria que un pare pogués matar els seus fills per injectar un dolor etern a la mare dels nens. Amb el ratolí ordenat el plàstic no hauria arribat mai al mar ni de Galícia ni d’enlloc i els virus deixarien de passejar-se alegres pels nostres nassos. Tampoc veuríem presidents amb serres elèctriques ni candidats lamentables demanant vots patriòtics. El Marroc no presidiria el Consell de Drets Humans de l’ONU ni es faria una altra cimera climàtica a qualsevol lloc per a res. El ratolí ens evitaria justificar per què parlem la nostra llengua i la nostra llengua seria parlada, escrita i respectada de la mateixa manera que els qui la parlem i escrivim respectem les altres llengües que no són la nostra.
Potser, ara que hi penso, tot plegat és massa feina per a un animal tan petit. I encara cauríem en allò de l’explotació i el maltractament. Deixem-ho córrer, doncs. Deixem el ratolí en pau. Que ens serveixi, si de cas, d’inspiració. Treballem tota la nit per tenir un endemà més endreçat. Fem-nos una sorpresa a nosaltres mateixos. I no cal que ens gravi ningú.