Reactius, polaritzats, previsibles, irrellevants

Els períodes electorals –tot i que cada vegada és més difícil de distingir-los dels no electorals– exasperen encara més el debat i la confrontació política habituals. Els partits, instal·lats en l’aparador d’ofertes, van a matadegolla per esgarrapar els vots indecisos que necessiten per garantir la seva supervivència en el mercat polític. I en els escenaris d’aquesta confrontació, és a dir, els mitjans de comunicació de sempre i ara les xarxes socials, aquests no hi juguen pas un paper moderador sinó que participen activament en l’exacerbació de l’encarament, afavorint els biaixos polítics pels quals aposten.

Caldria suposar que, gràcies al treball expert dels equips de campanya, els assessors de comunicació i els analistes de dades que els acompanyen, aquesta confrontació electoral hauria de seguir uns criteris racionals a favor de l’efectivitat dels discursos, declaracions i tota mena de posades en escena pública. Ara bé, la impressió –si més no, des de fora– és que la seva desorientació i descontrol són enormes. Que hi predomina la improvisació diària i la intuïció personal de cada candidat. I la lògica que queda representada en públic és la de la reactivitat. Més que el discurs propositiu i serè, s’imposa l’atac fingidament indignat cap a l’adversari.

Es pot pensar que l’exposició serena del propi projecte polític no mobilitzaria el vot indecís, que és a qui s’adrecen principalment les campanyes electorals. També podria ser que, en el terreny dels projectes, les diferències entre partits no fossin especialment destacables. Qui pot no estar a favor de fer més accessible l’habitatge, de garantir la neteja o la seguretat, de promocionar industrialment la ciutat o el país, de fer polítiques de mobilitat sostenible... Per tant, s’entén que al final la diferenciació dels perfils es busqui en els errors o les patinades de l’adversari, o en atribuir-li suposades intencions que el puguin desacreditar.

En aquest sentit, fa somriure quan un partit d’esquerres retreu a un de dretes que proposi polítiques de dretes, o quan un partit de dretes lamenta que un d’esquerres ho sigui, com si necessitessin l’adversari per tenir un espai propi. I sembla absurd que amb l’afany de diferenciar-se del competidor dediquin tant de temps a entrar en el seu terreny de joc, de manera que involuntàriament no fan altra cosa que fer-li el caldo gros.

Deia que els escenaris de la política afavoreixen més la confrontació encesa que no pas el diàleg serè. És a dir, forcen la polarització fins i tot –i especialment– entre els més semblants. I si això és propi dels mitjans tradicionals, què no dir de les xarxes socials. Les xarxes hi aporten la immediatesa en la resposta a la provocació pensada per portar l’adversari al propi terreny; l’envalentiment que produeix trobar-se en una conversa a Twitter on tothom es dona la raó i on el contrari, quan hi apareix, sempre és per sortir-ne escaldat; el paper dels qui lideren aquestes comunitats endogàmiques, o l’agressivitat impune de l’anonimat. I darrere de tot plegat, uns algorismes pensats per afavorir aquestes dinàmiques.

Tanmateix, si el que busca una campanya electoral és la credibilitat de l’oferta política i guanyar-se la confiança de l’elector indecís, és dubtós que ho aconsegueixin aquestes lògiques comunicatives. Al capdavall, el vot indecís sol ser el més crític, el més escèptic i en molts casos el més informat. Certament, és més crític que el vot d’adhesió cega al partit o al líder, més lúcid que el vot sectari incapaç de veure les contradiccions de la pròpia organització, i és el vot que se sent més incòmode davant d’un espectacle que de tan previsible acaba sent irrellevant. Perquè aquest acaba sent el cas: campanyes tan previsibles com irrellevants, que, en contra del que busquen, convidar al vot, ho fan a l’abstenció.