La por a la realitat
1. Ritme. El votant independentista no és homogeni. Hi ha un nucli ideològic compromès amb la causa nacionalista, que veu com una traïció qualsevol desviament en el camí imaginat cap a la promesa, però hi ha també una àmplia gamma de ciutadans encantats de poder votar un dia en un referèndum reconegut perquè la potència (la nació catalana) es pugui constituir en acte (estat), sense que la idea els faci perdre el món de vista. De fet, el primer salt endavant de l’independentisme es va donar quan Josep-Lluís Carod-Rovira, en les seves campanyes com a candidat d’Esquerra, va proclamar la laïcitat: "No soc nacionalista i vull la independència de Catalunya", cosa que va atreure gent allunyada del nacionalisme.
No es pot obviar la complexitat de l’espai independentista: uns no entenen o no volen entendre que s’hagin de canviar les prioritats i el ritme, i ho viuen malament, malgrat haver-se estavellat ja unes quantes vegades, i els altres anteposen l’adaptació a la situació actual, és a dir, afrontar les crisis que ens assetgen, utilitzar els instruments dels quals es disposa garantint una bona gestió de govern, guanyar pes al Parlament espanyol, contribuir a l’activació de l’anomenada societat civil catalana, en una paraula, fer política d’ambició i no buscar només el bàlsam de la consigna.
Quan s’ha premut l’accelerador més enllà del que permetia el traçat de la carretera s’ha acostumat a acabar a la cuneta. És el que li va passar a l’independentisme l’octubre del 2017: l’error de no convocar eleccions llavors s’ha pagat molt car. I encara que ha seguit aixecant el cap, no hi ha res pitjor que fer-se fantasies sobre les possibilitats reals. Davant l’atzucac, sense alguna veu amb autoritat i coratge, la política ensenya fàcilment la pitjor cara. Ho veiem ara mateix al Parlament de Catalunya amb el patètic procés d’investidura de Pere Aragonès.
2. Impotència. Fa mandra haver de repetir allò que és obvi. Avui dia, Catalunya no reuneix cap de les condicions per poder arribar a la independència unilateral. No hi ha una majoria suficient (per molt que es jugui amb el 52 per cent de les darreres eleccions, els partits independentistes hi van deixar 700.000 vots). No hi ha capacitat insurreccional, com està demostrat, que és un camí que la ciutadania defuig. No hi ha complicitat del poder econòmic català, que està ben lluny de voler córrer qualsevol risc. No hi ha capacitat repressiva, és a dir forces d’ordre públic i poder judicial i institucional per fer efectiva una presumpta declaració unilateral. I no hi ha cap potència –començant per la Unió Europea– disposada a donar-hi suport. I no ens enganyem: tothom sap (menys alguns irreductibles creients) que cal revisar a fons l’agenda i establir les prioritats conforme a la necessitat de rellançament del país i de renovació estratègica.
Això ens porta al patètic escenari en el qual estem ara, marcat per dos clàssics de la política: la por a dir les coses pel seu nom (com si els ciutadans fossin criatures) i la psicopatologia de les petites diferències (que no és més que una conseqüència de compartir espais electorals fronterers). La por al què diran s’ha multiplicat en el guirigall de les xarxes, en què s’imposa el que més crida i és molt difícil la configuració d’una opinió pública digna d’aquest nom. Els territoris electorals compartits fan impossible fer la distinció entre soci i adversari. I més quan uns se senten amb l’orgull ferit per haver perdut un poder que creien seu i saben de la tendència a arrugar-se de l’altra part. Anunciar l’elecció a terminis del president –ara, no; ara, tampoc; d'aquí unes setmanes, potser sí– és d’una barroeria que genera vergonya aliena. En tot cas, quina confiança pot oferir un govern format per uns socis que han generat tot tipus de dubtes sobre aquells amb els quals han de compartir govern? ¿Es pot esperar que puguin fer alguna cosa més que perllongar la ressaca de l’Octubre del 2017? Per modificar la realitat cal reconèixer-la tal com és, sense por, i actuar en conseqüència.
Josep Ramoneda és filòsof
