Una realitat terrorífica
Quan la realitat és com una pel·lícula de terror però sense la pel·lícula, les nostres pors no es poden alliberar enlloc. Et preguntes pel límit de la maldat i, incapaç de veure-hi un final, les pors es van amuntegant les unes sobre les altres fent una bola immensa que ens esclafa els dies. No és casualitat que aquest terror estigui lligat a la violència contra les dones. L’abús sistemàtic al qual hem estat sotmeses durant segles continua manifestant-se a través d’assassinats, violacions, agressions, maltractaments i discriminacions. No s’atura. Hem trencat el silenci que ha anat lligat a la nostra història. Parlem per les que no tenen veu, tantíssimes, i per no deixar soles les que han decidit enfrontar-se cara a cara al terror. I que aquesta violència no cessi no vol dir que ens resignem al destí de patir-la.
El cas de Dominique Pélicot, l’home que durant anys ha drogat la seva dona perquè altres homes, també amb nom i cognom, la violessin, ens ha generat moltes emocions profundes dins nostre. Malauradament són emocions que ja coneixem d’altres vegades, perquè totes les històries de violacions ens les generen, siguin quines siguin les seves formes. Entre tots aquests sentiments, difícils de gestionar perquè ens confronten també amb els nostres principis, hi hem d’afegir el que suposa veure com aquest criminal s’excusa en la seva salut per no afrontar un judici que la víctima ha volgut que servís d’exemple per visualitzar les cares de la vergonya i la maldat. La història que ha sacsejat França i el nostre món de classe mitjana és tan salvatge, tan brutal, que costa molt pensar-hi en termes de justícia. Hi ha una dona a qui el sistema ha deixat sola mentre era ella qui es preguntava què li passava. De nou hem vist una escola de violència en “matrimonis exemplars”, en homes a qui ara se'ls anomena monstres però que en realitat són només homes a qui tothom considerava normals. Perquè els monstres no existeixen. I els homes, sí.
N’hi ha més. A Múrcia havia de començar aquesta setmana el judici contra vuit empresaris i sis proxenetes implicats en una xarxa de prostitució amb noies menors d’edat. Tots ells sabien perfectament que les víctimes tenien entre 14 i 17 anys. De fet, demanaven expressament que fossin menors perquè els excitava més. A les noies “les captaven a les portes de les discoteques o a les escoles, noies de famílies desestructurades o amb situació de necessitat”, segons l’escrit d’acusació de la Fiscalia. Advocats, promotors, homes amb vestit i corbata... Homes normals fent coses abominables. I novament un greuge afegit, indignant, insuportable: no aniran a la presó i pagaran a les víctimes unes indemnitzacions d’entre 500 i 2.000 euros. Els empresaris han evitat el judici perquè han reconegut els fets i perquè han passat deu anys fins a arribar-hi. Una altra vegada, el mal ja està fet. T’aguantes.
El futbolista Hugo Mallo ha estat condemnat a pagar 1.000 euros per abús sexual a la noia que feia de mascota de l’Espanyol. Li va ficar les mans per sota la disfressa i li va tocar els pits sense el seu consentiment. No li ha sortit car. Rafa Mir, un altre futbolista acusat d’agressió sexual, va trucar la víctima perquè no el denunciés perquè “podia afectar la seva carrera”. I hi ha diaris que encara fan titulars com “La violència sexual, una xacra que arrossega els futbolistes”, com si ells fossin les víctimes dels fets dels quals se’ls acusa. Els valors del futbol i del periodisme.
La justícia no és justa. És humana. Com aquests homes. I la injustícia, com la maldat, no té límits.
