¿Realment hem parlat de la mort durant la pandèmia?

Durant aquests dos anys de pandèmia no parem de comptar morts. Un fet convertit en una rutina diària mentre bevem el cafè abans de la informació meteorològica. Un nou exemple de la capacitat de les societats per adaptar-se a les situacions més extremes, com diu el tòpic tan repetit darrerament. Però realment hem vist la mort? Afortunadament, per a la majoria, la pandèmia ha significat sobretot el confinament, que, sense menystenir tots els problemes que comporta, no és una mirada directa a la mort.

Més enllà del comunicat diari amb la xifra de morts, hem vist ben poca cosa del drama humà viscut a dins dels hospitals, on milers de conciutadans s’han estat debatent entre la vida i la mort. Hem sentit a parlar de la feina del personal sanitari que s’eslloma per salvar vides, però no sabem exactament de què es tracta. I sí, hi ha hagut moltes entrevistes a metges, però gairebé sempre des d’un punt de vista tècnic (llits lliures, evolució pandèmica, vacunes, etc.), però he sentit pocs periodistes fent preguntes que apuntessin al vessant més humà de la professió. Preguntes com ara què vol dir haver de tractar amb malalts que no poden veure els seus éssers estimats o amb famílies que perden els seus sense poder-se'n acomiadar. O què significa la respiració assistida quan el pacient entra en un coma del qual potser ja no tornarà a despertar mai més estant en la solitud més absoluta. Els testimonis potser més punyents ens els han transmès alguns actors que s’han salvat, però hem sentit ben poca cosa dels familiars dels que per desgràcia han mort o del personal sanitari que els ha cuidat fins al final. En aquest context, no és sorprenent que no s’hagin fet campanyes més agressives de conscienciació a favor de la vacunació davant la desinformació dels antivacunes tot ensenyant el drama humà als hospitals i la cruesa de morir per covid o les seqüeles que deixa als que sobreviuen. 

No és que ens hàgim habituat a la mort després de veure-la sistemàticament, sinó que ni ens hi hem hagut d’acostumar, perquè s’ha amagat. No ens hem apropat com a societat a la mort perquè tant des de les autoritats governamentals com des dels mitjans de comunicació no s’ha tractat, amb el beneplàcit de bona part de la població. Es dirà que si s’amaga la mort és per respecte a la intimitat, per no fer pornografia del dolor i per no ferir sensibilitats. Un argument trampós que curiosament no va evitar mostrar-nos muntanyes de cadàvers a l’Índia amb l’explosió de la variant Delta. Ensenya els morts que això cau lluny i aquí estem millor. Una doble moral frívola i postcolonial. Però sobretot aquest argument és contradit pel bombardeig diari d’un sensacionalisme tòxic que apareix en la seva versió més perillosa en aquest terreny ambigu entre la xafarderia, el sensacionalisme més primari i la informació política en els magazins matinals i de tardes convertits en autèntics generadors d’opinió en què la manca de respecte per la intimitat és el pa de cada dia, sovint per destruir la credibilitat de les persones.

Ens vanagloriem de viure en l’era de la informació mentre acceptem que sigui presentada sovint sense rigor, però rebutgem que ens ensenyin la cruesa del drama humà que ens envolta tot apel·lant a uns codis de bona conducta periodística o a un paternalisme ridícul. Tot plegat mostra que la nostra societat és cada cop més infantil, que gira l’esquena al patiment i la tristesa dels nostres conciutadans per no “trencar” un model de felicitat superficial i homogeneïtzador dibuixat des dels comptes d’Instagram que suposadament tots compartim. Una condició contemporània molt ben plasmada en la recent pel·lícula Don't look up d’Adam McKay i molt ben teoritzada pel filòsof coreanohelveticoalemany Byung-Chul Han. Han ens descriu com la dèria per acaparar informació apunta sobretot a la contenció del fet inesperat. Així que, en el cas de la pandèmia, la informació s’interpreta no tant per comprendre els esdeveniments des d’un punt de vista científic, com per alimentar una sensació de seguretat que sovint apunta a una noció d’invulnerabilitat encarnada en el risc zero.

La mort ens recorda que aquesta invulnerabilitat és inassolible, i per això no en volem parlar, malgrat que encarar la mort és intrínsec a la condició humana. Evitar-ho, en nom d’un infantilisme individualista, ens fa més insensibles al patiment aliè i, per tant, ens deshumanitza.