La rebel·lió de les masses

Arran d’aquesta segona i obscena victòria de Trump, he captat a les xarxes socials més alegria per la derrota del progressisme de Harris que no preocupació pel retorn del populista panotxa. Fins i tot la gent que sembla més d’esquerres podia arribar a entendre què ha passat aquí, o per què les esquerres globals estan patint aquests daltabaixos, o per què ara que hi havia l’oportunitat –una nova oportunitat, després de Hillary Clinton– de fer una dona presidenta, i negra, a més, en el temps del feminisme més encès i combatiu, s’ha optat per un homenot d’estil més aviat retrògrad, per no dir cavernícola. 

Tanmateix, entre nosaltres el feminisme tampoc no es va mostrar excessivament entusiasmat amb la candidatura de Harris; cap de les feministes més actives, alertes o despertes del país va posar-hi gaire apassionament, com si la perspectiva de fer per primer cop una dona presidenta dels EUA –es miri com es miri, la persona més poderosa del planeta!– no fos prou engrescadora. Per què? No ho entenc. Quina batalla més decisiva hi podia haver que aquesta? És com si el feminisme s’hagués arronsat a les portes de la prova més important de la seva història. O potser no ho era, prou feminista, Harris? O potser es preveia que plantejant la contesa Trump vs. Harris com un plebiscit obert entre el masclisme heteropatriarcal clàssic i el –nou– feminisme –woke– es perdria, previsiblement, la batalla? Els trumpistes han mostrat més decisió, desig i mobilització que no un progressisme que sembla que fins i tot s’ha repenjat teatralment en la derrota. Potser, d’alguna manera, saben que contra Trump viuen millor que no governant el que ja és ingovernable i que només pot portar a més frustració. O que és més fàcil fer promeses de canvi i de justícia social que després fer efectivament alguna cosa que no siguin batalletes simbòliques, guerres culturals d’importància més que relativa. 

Tampoc als EUA he pogut captar que hi hagués ni la meitat d’entusiasme que en el seu temps va aixecar l’opció Obama, que tants i tants voluntaris va mobilitzar i tantes il·lusions progressistes va encendre arreu del planeta cap a l’any 2008. Potser són aquelles il·lusions perdudes les que van portar al fang trumpista, el qual, fet i fet, només és una forma de nacionalisme potser clàssic i tancat. El que estem veient és fins a quin punt podem suportar la globalització, o si aquesta no crea més problemes que solucions, sobretot per àmplies masses de població, que potser no tenen tota la formació intel·lectual que caldria quan ja no hi ha indústria i escassa agricultura, però que voten. A veure si això no serà més que la clàssica ‘rebel·lió de les masses’, ingovernables si hom s’hi apropa amb el discurs de la raó poc o molt il·lustrada. Sembla, escoltant certs diagnòstics, que l’esquerra s’ha de fer trumpista o populista, per triomfar, o per tornar a la càrrega amb alguna cosa més que no sigui moralisme i ressentiment de classe mitjana. De moment, el que podem assegurar és que el trumpisme es notarà més a Europa que als EUA.