Haurem d’esperar per poder definir el grau de masclisme del magistrat que aquests dies jutja els violadors autoanomenats ‘La manada’ pel que varen fer a una al·lota en les festes de Sant Fermí. Qualsevol qualificació ara mateix té el perill de fer-se sobre suspicàcies, intuïcions o, com a molt, indicis. Sabem que ha admès proves que ens escarrufen, com les del detectiu que, contractat per la família d’un dels guarans, ajuntà proves en l’intent de treballar el prejudici que una víctima ho ha de ser sempre i de manera vitalícia. També, que no vol saber de les accions anteriors d’aquesta guarda d’éssers repugnants. Però, fins que no dicti sentència, gaudeix del benefici del dubte: potser no és un altre funcionari encarregat que tot continuï igual, en un ordre conegut i confortable pel poder. Dels que no cal esperar la sentència per fer-ne la definició és d’alguns “comunicadors” espanyols, capbussadors en el dolor d’altri i traficants d’odi que s’han rebolcat, com porcs dins la soll, en la merda que ells mateixos generen. Per molt que esmussi, tothom té dret a una defensa justa, a mentir fins i tot davant del tribunal que el jutja, però els seus jocs legals no poden ser amplificats davant d’un públic que mai no tindrà la possibilitat de gratar, fer preguntes i provocar contradiccions, com tenen els jutges. També cal demanar responsabilitats a l’Exèrcit i a la Guàrdia Civil, que tenien dues d’aquestes bèsties en els seus cossos, tot i que se’ls suposa obligats a controls molt estrictes dels antecedents i conductes d’aquells que, armats, ens han de protegir. Volem garanties que la manca de vocacions no rebaixa les exigències ètiques. I les volem ja.