El rebuig i l’abnegació

Estic completament segur que si hi hagués hagut cinquanta homes assassinats per les seves dones durant aquest any que deixem enrere tota la societat estaria amb les mans al cap, i les autoritats i els legisladors ja haurien mogut cel i terra per aturar la plaga. Les xifres són esfereïdores; cada any moren en aquest país –Espanya– una o dues dones a la setmana a mans de les seves parelles o exparelles, en allò que ja coneixem com a ‘violència masclista’, a la qual semblem tan acostumats que ni tan sols ens motiva a res més que fer algun minut de silenci o un breu en un racó del diari. No sé si l’etiqueta (‘violència masclista’) és l’adequada; no sé si el que hauríem de fer és aprendre a veure-ho d’una altra manera, perquè de moment tot plegat s’està mostrant bastant inútil. Les campanyes per a conscienciar dels perills de la conducció temerària a les carreteres han funcionat notablement, i s’ha passat en poc més de vint anys de morir 12 persones cada dia a perdre’n ‘només’ 3. S’han fet campanyes; s’han posat multes; s’han modificat lleis, reglaments, vehicles, i s’han canviat les mentalitats: del culte a la velocitat al culte a la seguretat, etc.

Però aquí estem fracassant, també al nivell de les noves generacions que comencen amb el joc emocional de la parella. ¿Per què passa, tot això? ¿Què hi ha de fons, en la immensa majoria d’aquests casos? ¿Realment estem analitzant les coses bé? Vivim en una època que posa en primer pla les emocions. A això s’hi ajunta el culte al reconeixement, a voler sentir-se el centre d’atenció, que amb l’esclat de les xarxes socials no ha fet més que créixer. El món d’internet és un món d’ansietats, de soledats mal portades, de desnivells entre qui agrada i qui no –i qui no tant. Hi ha una mena de por de sentir-se sol –marginat, invisible–, que lliga la gent sovint fins a extrems malaltissos. Ningú vol deixar perdre l’oportunitat d’ocupar un lloc cada dia més gran en la ment i en el cor dels altres.

Les persones no volen sentir-se abandonades, i reaccionen de manera violenta davant del rebuig que sovint provoquem en els altres, o, més que el rebuig, la seva indiferència. D’aquí que s’intenti atraure aquesta atenció per la violència, o s’intenti ofuscar aquesta necessitat insatisfeta amb el recurs de l’alcohol o les drogues. Hem d’aprendre a estar sols. Hem d’aprendre a no fer dependre tant el nostre valor com a persones del que pensin els altres de nosaltres. Hem d’aprendre a deixar-nos, i a ser deixats.

Hem d’aprendre a saber encarar-nos amb el desert al qual ens aboquen els altres quan passen de nosaltres o ens abandonen o comencem a ser-los indiferents. Perquè si poses el teu valor com a persona en mans dels altres –cosa fins a un cert punt inevitable– pots trobar-te que els altres no vulguin saber res de tu. ¿I llavors què faràs? Llavors se’ls menysprea; i comencem a odiar aquells de qui més en volíem l’amor o l’admiració. En el centre de la nostra vida no hi hem de posar l’altre –o els altres– sinó un seguit de principis. Els principis –bonhomia, abnegació, humor, calma– ni ens abandonen ni ens deceben, i sent-ne fidels podem trobar allò que se’ns nega per altres mitjans. Mentre continuem amb aquest culte a l’admiració i l’entrega emocional ens trobarem fent minuts de silenci, consternats i sense saber d’on surt tanta sang. Els homes en això són absolutament culpables, i no cal posar-se en pla novel·lista per intentar entendre què s’hi cou, en la ment de l’assassí. Les víctimes no són blasmables, encara que la pregunta de Raymond Carver –“Què se’n pot fer, d’un amor així?”– hauria pogut obrir algunes portes quan encara hi havia esperança.