Estar contra el sionisme no és un discurs d'odi
El vot europeu semblaria donar la raó a qui menysté les noves generacions, però molts dels joves, com quasi sempre, estan al costat just de la història. Malauradament, la universitat de les Illes ha optat acceleradament més per “llei i ordre” que per la paciència del debat obert, dur de vegades, però a partir del qual han començat a canviar algunes coses: el qüestionament de les doxes hegemòniques, fonamentalment, la del sionisme com a identitat i drets positius. Les acampades propalestines arreu del món tenen raó: combatre el sionisme no és estar en contra d’un poble.
No significa ser antisemita. El concepte de “pobles semites” és del XIX i fa referència a les llengües hebrea, aràbiga, i aramea. Per extensió, als parlants: un àrab antisemita no seria altra cosa que un suïcida sistemàtic. En els mites del poble jueu i l’àrab hi ha un origen comú: Abraham tenia dos fills: Ismail, amb l’esclava Agaar, i Isaac, amb l’esposa Sara. El fill d’aquest, Jacob, apareix com a fundador del poble jueu; Ismail, de l’àrab. Però un mite religiós no pot ser admès com la base d’un suposat dret absolut de les pertinences i genealogies. Manco per ocupar una regió, expulsar i expropiar la majoria dels habitants, oprimir-los i acabar exterminant-los.
El sionisme neix a finals del segle XIX com a ideologia política organitzada que exigia un estat ètnic jueu independent. Es basa en el mite bíblic de la terra promesa: que se situàs a Palestina és posterior a l’inici. Però, fins i tot, el mite és una heretgia per als hebreus ultraortodoxos. Per a Neturei Karta (Guardians de la Ciutat), el mite exigeix la diàspora al poble jueu fins que arribi el messies que el conduirà a la terra promesa. “El sionisme fa que el món ens odiï” afirmen i parlen alhora de despossessió i terrorisme genocida per part de l’estat d’Israel.
El sionisme és una praxi colonial que vol justificar l’ocupació d’un espai prèviament habitat per palestins (cristians, musulmans, ateus, jueus orientals) expulsió de la majoria, incautació de terres i propietats. El menyspreu de les resolucions de l’ONU amb la declaració unilateral de l’estat d’Israel al 48 és l’inici de la colonització de Palestina; despossessió, criminalització de qualsevol solució del conflicte; expulsió, empresonament o manteniment de per vida a camps de refugiats; opressió en contra dels palestins, negació de drets a la Franja de Gaza i a Cisjordània mitjançant la colonització accelerada; discriminació de ciutadanes i ciutadans israelians àrabs (l’etnicitat privilegiada del “poble elegit”). Trencament de braços i cames als nins de les Intifades, tortures, execucions dins i fora de la regió (campaments de Sabra i Chatila al Líban al 82) i ara el genocidi final accelerat.
El sionisme no és només a l’estat Israelià, ni és generalitzat ni exclusiu de persones que es descriuen com a jueves. La política dels EUA l’ha armat (també literalment) des del principi. D’aquí que el mateix sionisme s’hagi endurit més. Escoltem Edward Said: “qualsevol israelià admetrà que tot el que avui és Israel fou un temps Palestina [...] cada ciutat i poble tingué un nom àrab. El discurs sionista nord-americà no és mai tan directe ni tan honest: parlen de com es va fer florir el desert, de la democràcia israeliana; s’eviten el temes essencials del 48 que sí que han viscut els israelians. Per al sionista nord-americà són fets fantàstics i mites, mai no són realitat. [...] Els àrabs no són éssers reals, sinó fantasies que representen gairebé tot allò que pot ser demonitzat, menystingut, especialment el terrorisme i l’antisemitisme”. No és la lògica de qui ha viscut amb els àrabs i sap qualque cosa concreta d’ells. És la de qui parla mitjançant un discurs ben organitzat guiat per una ideologia que considera els àrabs com a funcions negatives que encarnen violentes passions antisemites: cal lluitar en contra d’ells i desposseir-los de tot. Són estatunidencs la majoria dels fanàtics colons d’extrema dreta que són a Palestina parlant de la “terra d’Israel”, sense remordiments odiant i ignorant els habitants palestins. Veure’ls caminar pels carrers d’Hebron com si la ciutat àrab fos completament seva, fa por.” (Saïd, E.Al-Ahram Weekly Online, 21 de setembre de 2000)
Ara ens trobem amb una aparent paradoxa que reforça l’explicació que aquí desenvolupem: organitzacions feixistes donen suport obert al sionisme; ans, el reconeixen com a exemple del que cal fer. Said, a Orientalisme, ho deia: s’ha "descobert" un doble semitisme: “els nostres semites” d’arrel europea, civilitzats, democràtics: els semites bons. I els altres primitius, fanàtics, àrabs: els semites malvats. Doncs, qui varen executar el genocidi més brutal de la història moderna –l’Holocaust– donen suport fanàtic a les accions genocides del sionisme a Gaza. Estar en contra del sionisme és estar a favor dels drets humans universals, de l’acompliment de les resolucions de la ONU, de la democràcia global i en contra del colonialisme, la despossessió, les ocupacions i el genocidi. El tribunal de la Haia ens acaba de donar la raó.
