Recomanacions per a pensaments masclistes extrems
Mantinguda per molts autors, una de les premisses bàsiques recurrents de la confrontació és conèixer bé l'adversari. Traslladada a l'obtenció d'informació, per poder qüestionar amb solidesa, hauríem de nodrir-nos de fonts dispars perquè, alhora que entabanam el cervell de dolçor propera, puguem deixondir-lo amb agrura llunyana. Aquest exercici plural hauria d'equilibrar visions i ajudaria a construir la pròpia, més enllà de posicionaments doctrinals relacionats amb la guia del ramat. D’aquesta manera, veurem amb més claredat quines pastures ens convé evitar i quines ens faran més profit. Ambdós supòsits palesen, independentment del color del capell, l'home (només faltaria!) que siula al bestiar. Formar-se opinions “amb la solidesa” d'exhibir devoció al líder o odi a l'adversari no serà gens constructiu, alhora que reafirmar conviccions ininterrompudament sense valoració crítica pot menar al fanatisme.
La raó no té amo, tot i que no deu ser gens mal de fer retroalimentar-se en la salvaguarda i continuïtat dels dogmes. Les religions, per exemple, fa mil·lennis que ho aconsegueixen. En la recerca de munició –mot que s'acomoda a la perfecció en la imperant dialèctica bèl·lica–, podem pensar que l'ARA Balears –entre altres mitjans– deu ser analitzat per contraris a la seva línia editorial a la recerca d’una manera més d'omplir les cartutxeres. Això té el risc de patir contaminacions argumentals en defensa dels drets humans en general i de les dones en particular. No tots tenen el cuir igual de gruixut i el risc de sucumbir a l'empatia sempre hi serà.
Aquesta "lleugera" espipellada, que acab amb una certa esperança, se'm representà davant la pantalla en revisar, a principi d'agost, una infografia de l'edició web del diari ARA, que ens saluda amb la frase: "Moltes víctimes tenen tanta vergonya que no van a l'hospital. No ens hem d'amagar: ningú escull ser violada". El firma Cristina Mas i les fotografies són de Juan Carlos Tomasi. El situa a la República Centreafricana, país que, a conseqüència del passat colonial europeu, és descrit com a "abocador de França". Actualment, està patint una guerra interior i la crònica conté testimonis que aporten quelcom més que colpiment. Una vegada més, hi queda palès que, just que hi hagi una excusa, dones i homes, el drama pot aparèixer a qualsevol indret geogràfic. És tan impactant que l'haurien de llegir totes les persones que s'autoproclamen "humanes" mentre infravaloren la violència masclista. Potser una lectura amb profunditat els faria mudar d'opinió. Si no ha estat suficient, i amb el benentès que la realitat mai no es pot superar, us recoman revisar la pel·lícula La Ciociara, de Vittorio de Sica. Sí que és ver que, atès que a les dues propostes no hi ha cap violador que parli cap llengua ibèrica, és més bo de fer defugir-ne emocionalment.
Ni la distància ni la ficció no canvia res. Ho hem dit: basta muntar un escenari propici amb una dona i un mal home. El trident no distingeix més circumstàncies que la impunitat que pugui tenir l'acció feresta. Conducta ampliable diàriament, a més de la violència sexual, a la física, psíquica, social, laboral i de gènere, qualificada grosso modo com a masclista. Val a dir que, sense oblidar l’esplet patri de dones mortes enguany, aquesta setmana anam ben servits d'exemples oiosos –exportats a tot el món "futbolístic"– d'algun d’aquests tipus de comportament.