A recompte d’amnisties

«A palos de ciego,
palos de vidente»
Mario Benedetti

Mentre per Santa Maria la canícula creuava la meitat d’agost, dimarts passat el bo de l’Enric Canet –del Casal dels Infants del Raval i de tantes altres lluites compartides, entre elles l’amnistia– m’escrivia al mòbil un missatge instantani. Em demanava, perplex, si estava escoltant la tertúlia matinal política de la Marina Romero a Catalunya Ràdio. Un va encendre l’aparell analògic de seguida i allà una veu s’escolava i sostenia: "No hi ha 2.800 represaliats, no hi ha 280 represaliats, no hi ha 28 represaliats". I hi afegia: "Aquestes persones no existeixen, això és una fake news". Deixant al marge la ignorància estrafeta sobre la realitat penal del país, la negació banal dels patiments dels altres i la insensibilitat manifesta, gairebé sociòpata, davant de fets gravíssims, un escriu avui parafrasejant el motiu deontològic bàsic que el 1973 va dur Vázquez Montalbán a escriure de matinada un llibre urgent –La via xilena al cop d'estat. Allà, a la primera pàgina, el Manolo escrivia: "Aquest llibre pretén rebatre qualsevol que sostingui i afirmi el contrari". La pretensió és incomparable i infinitament menor que la de fa cinquanta anys: tan sols no deixar passar la mentida que passa, refutar al detall el referit tertulià –Joan López Alegre– i, atès que el mot amnistia ha tornat a la centralitat, atendre a l’engròs el bosc repressiu i cada arbre damnat. 

Sempre hi ha oblits, hi ha oblidats i també tertulians oblidadors que planifiquen l’amnèsia força barroerament. Però podríem començar recordant-li que, institucionalment, encara vivim al mateix país on els quatre darrers presidents de la Generalitat han estat i són objecte de repressió. Dos presidents inhabilitats –Artur Mas, pel 9-N; Quim Torra, per una pancarta–; un altre encara exiliat i perseguit, Carles Puigdemont, a qui el Suprem reclama ni més ni menys que 12 anys de presó, i l’actual president, Pere Aragonès, espiat amb Pegasus.  Ara fa cinc anys i escaig, teníem mig govern engarjolat i l’altre mig a l’exili. Afegim-hi que el 155 suposà la destitució de 259 càrrecs públics i la supressió de 23 organismes de la Generalitat. Sumem-hi un judici a la Sindicatura Electoral que s’haurà de repetir i un procés inquisitorial a la cúpula policial dels Mossos. El tertulià totòleg, que ha estat diputat a la cambra catalana, hauria de saber també que les darreres dues meses del Parlament de Catalunya han estat processades, enjudiciades i, distintament, una condemnada i l’altra absolta. El tertulià deia dimarts: "Dir que Espanya és un estat que ha perseguit gent per la seva ideologia és una claudicació". Als membres de la mesa finalment absolta els havien dut a judici per voler debatre al Parlament –insistim-hi: debatre al Parlament– sobre monarquia i autodeterminació. És a dir, que van ser represaliats, processats i enjudiciats únicament per les seves idees.

El problema del tertulià és que ni tan sols es deu haver llegit l’informe que critica, que seria el mínim exigible. I si l’ha llegit, no n’ha entès res. Si no, no diria el que diu. Perquè aquell informe detallat d’Òmnium Cultural, d’actualització setmanal, no parla pas de 2.800 condemnats, com erra i manipula en les seves afirmacions, sinó que avui ja detalla més de 4.200 persones afectades per la repressió, cosa ben distinta. I desagrega, cas per cas, les diferents fesomies repressives viscudes en quatre grans blocs: violència policial i ultradretana; investigacions i processos penals; sancions administratives i econòmiques, i víctimes d’espionatge d’estat. Filant prim, el primer bloc inclou les 1.689 persones que han estat ferides o agredides per agents policials o per membres de l’extrema dreta (68). Aquell pervers A por ellos va computar 1.066 persones ferides l’1-O, 117 durant el 2018 i 438 en el decurs de les protestes per la sentència, que a més van deixar 200 detinguts, 28 empresonats, 3 deportats i 700 procediments penals oberts. I una causa per terrorisme contra 12 persones a l’Audiència Nacional –cas Judes– on la Fiscalia enfila peticions que poden arribar als 27 anys de presó.

El segon bloc, el més dens, recorda que des de la vigília de l’1-O 1.432 persones han estat investigades en procediments penals, independentment del resultat final (arxiu, condemna, absolució). El periodista Jordi Panyella, que va rebobinar el macabre comptador deu anys enrere fins a l’inici del Procés, ha documentat un total de 2.562 persones investigades. Però segons el tertulià, només "hi ha ni una desena de persones" afectades. En concret, ara mateix i ara i aquí, hi ha 55 vegades més del que diu: vora 550 persones encara imputades i pendents de judici. Menció a part mereix el fet que el 2017, amb paper timbrat de Fiscalia, el dret d’estat –antònim de l’estat de dret– va ordenar investigar el 75% dels alcaldes del país. Es va procedir finalment contra 78. Només 6 han arribat per ara a judici.  Tan sols quatre –Alcarràs, Agramunt, Sabadell, Argentona– han estat condemnats a penes menors. Fet que només esclareix cruament que l’única mentida concorrent i recorrent és la mentida permanent amb què han actuat determinats fiscals i tota la croada de la raó d'estat. 

El tercer bloc enumera l’abast de les sancions administratives i els embargaments econòmics. 54 persones van ser investigades pel Tribunal de Comptes –i una trentena hi són encara–. En una justícia feudalment prejurídica i confiscatòria, a l’exconseller Andreu Mas-Colell li van imposar 2,9 milions d’euros de fiança. López Alegre, format a Esade, deu desconèixer –o deu negar– que 33 premis Nobel d’economia es van solidaritzar amb l’exconseller. Més: des d’octubre del 2019 i en el decurs de distintes manifestacions, s’han cursat 850 multes en aplicació de la llei mordassa. I en l’obsessió contra el municipalisme català s’han cursat 600 procediments administratius que inclouen fets tan luctuosos com aprovar mocions contra la monarquia, no hissar la bandera espanyola –300 denúncies– o haver pagat la quota de l’Associació de Municipis per la Independència –100 causes–. I finalment, sinòpticament, el bloc d’espionatge d’estat remet al 38 afectats pel cas Mambo contra l’esquerra independentista i als 65 infectats per Pegasus i Candiru que va acreditar CitizenLab. Recordin-l'hi a cada negacionista: primer van negar-ho radicalment, després l’Estat va reconèixer 18 casos, després van fer dimitir tota una directora del CNI. 

(Parèntesi i pausa obligades. Que després de cinc anys d’un procés judicial la causa s’arxivi o la sentència t’absolgui no et treu en absolut la condició de represaliat; perquè el procés és el càstig, desbrossava Kafka, i perquè els costos personals, polítics i econòmics no te’ls treu ja ningú. Moltes persones han viscut aquesta realitat dual, que mentre s’acabava demostrant la pròpia innocència es confirmava la culpabilitat –d’estat– d’acusar-te a l’engròs, sense proves i amb fins estrictament repressius: atemorir, paralitzar, criminalitzar).

Policial o penal, administrativa o il·legal, és obvi que cadascuna d’aquestes diferents realitats repressives mereixen respostes molt distintes quan es parla de reparació, reconeixement o no repetició amb el rerefons del debat obert sobre l’amnistia. Ho vulgui o no el tertulià, sí, vivim al mateix país que només en els dos darrers mesos, amb lletra petita i sense gaire atenció, ha viscut fins a 13 judicis consecutius directament vinculats al Procés. Des de la darrera setmana d’abril, s’han assegut als tribunals 23 persones a qui la Fiscalia demanava un total de 60 anys i 4 mesos de presó, 29 anys d’inhabilitació i 58.152 euros en multes. I com que algú ha afirmat fa només 72 hores que no hi ha ni 28 represaliats, aquí van 28 noms pendents encara de ser castigats. 28 noms no pas per tancar-li la boca al tertulià –que la llibertat d’expressió, fins i tot per a mentir, ateny tothom– però sí per barrar el pas a la infàmia de la seva poca vergonya i per recordar que la seva mentida general és una bona raó per recordar vint-i-vuit veritats concretes: Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira, Clara Ponsatí, Anna Gabriel, Josep Maria Jové, Lluís Salvador, Natàlia Garriga, Oriol Soler, Joel Muñoz,  Roger Español, Miquel Buch, Lluís Escolà, Albert Royo, Raül Romeva, Aleix Villatoro, Amadeu Altafaj, Joaquim Nin, Vicent Sanchis, Núria Llorach, Frederic Udina, Marta Garsaball i Josep-Lluís Alay. I els quatre joves pendents d’entrar a la presó ben aviat, amb condemnes superiors als dos anys: Adrià Sas, Dani Gallardo, Oriol Calvo i Víctor Verdejo. Podríem afegir-n'hi tres més: els tres joves de Granollers condemnats cadascun a tres anys de presó aquest mateix juliol.

El que no es veu no existeix i el que no existeix no cal ni oblidar-ho, escriu el poder i malpensa el tertulià embriac de la bena als ulls. Per oblidar fins i tot deu haver oblidat, efecte mirall, el títol del llibre que, sobre tertúlies i tertulians, ell mateix va escriure el no tan llunyà 2016: Hablar de todo y no saber de nada.