Reconstrucció educativa

ProfessoraDia 13 de març s’interromperen precipitadament les classes de tots els nivells educatius de Balears en compliment d’una ordre anunciada només 12 hores abans. Tot i les vacil·lacions i incerteses amb què es varen anar obrint les diferents fases del desconfinament, els alumnes ja no arribaren a tornar a les aules. Si a això hi sumam els tres mesos d’aturada estival, ens trobam amb mig any de suspensió integral de l’educació pública reglada de tot un país.

Sis mesos amb els centres escolars tancats signifiquen sis mesos sense classes, però, sobretot, sis mesos sense 'escola'. És a dir, sense la major fàbrica de democràcia i d’equitat de la nostra societat. La igualtat d’oportunitats, l’augment del capital social, la compensació de les desigualtats, la mobilitat social, l’accés a la cultura... Tot passa per l’escola.

Serà imprescindible analitzar bé quines hauran estat les conseqüències de la desaparició sobtada de l’escola durant la meitat d’un any. Necessitam indicadors fiables per preparar els curs que ve i, sobretot, per determinar quines haurien de ser les prioritats i les formes de la represa.

Tanmateix, els sociòlegs i pedagogs que estudien la interrupció i en mesuren els efectes sobre l’evolució (cognitiva i emocional) dels alumnes, ja coincideixen a assenyalar que el confinament ha disparat la desigualtat.

El catedràtic de la UAB Xavier Bonal, per exemple, en base a una mostra de 36.000 contextos familiars estudiats durant aquests mesos, analitza què passa quan l’escola desapareix. La conclusió és clara: el pes del capital cultural i educatiu de les famílies sobre el rendiment dels fills és encara major que en situació normal i, per tant, la polarització social s’extrema. Desigualtat de base sense cap factor corrector. Determinisme sense esperança.

Paral·lelament, s’intueix que la pèrdua d’aprenentatge (competencial, afectiu, socialitzador...) de l’etapa d’Educació Infantil deu haver estat molt significativa. L’escolarització en el tram 0-6 és una de les polítiques més eficients de compensació social d’un país i el seu impacte en l’evolució posterior de l’alumne és tan determinant que serà complicat recuperar o compensar el que no han après –ni a classe ni a casa– els infants de contextos desafavorits.

Els experts parlen de la necessitat d’abordar la imprescindible reconstrucció educativa des d’un enfocament clarament compensador, amb programes intensius d’acceleració de l’aprenentatge i condicions adequades per a la recuperació educativa i emocional.

Per ara, el curs que ve es prepara en funció de tres possibles escenaris: A, presencial; B, semipresencial, i C, a distància. La Conselleria ja ha anunciat que el curs començarà en l’escenari A i no sembla prevista una aportació significativa de recursos extres: més o menys el mateix nombre d’alumnes, en el mateix nombre d’aules, durant les mateixes hores i amb el mateix nombre de professors.

S’estableix el grup 'bombolla' –grup classe que no es mesclarà mai amb alumnes d’altres classes– i es preveuen horaris i esplais escalonats per minimitzar els contactes entre grups. S’anuncia el reforç dels ensenyaments competencials, però, al mateix temps, la preservació de la bombolla impossibilita desdoblaments, tallers i reforços, pràctiques de laboratori, grups d’acollida lingüística, préstec de biblioteca...

També es demana atenció a la socialització i a la vessant afectiva, però es dificulten extremadament l’esport (també durant els esplais), l’ús del material compartit, l’ensenyament col·laboratiu, les sortides o activitats extraescolars, els clubs de lectura, els programes de parelles lingüístiques, els jocs teatrals, les dinàmiques de grup...

La Conselleria al·lega que la prioritat és la salut i admet que els aspectes educatius poden quedar en segon pla. És un plantejament acceptable en temps d’emergència, clar. El problema, però, és que no és ben bé cert.

Es podria haver prioritzat efectivament la salut (escenaris C i B) o l’educació (escenari B), però el que s’ha preferit prioritzar és la conciliació (escenari A): tots els nins, totes les hores, a les mateixes aules que abans. També és legítim, naturalment. Cada govern pren les seves decisions. Només que no convé fer creure el que no és.

És evident que el manteniment de les ràtios anteriors a la crisi sanitària impossibilita mantenir la distància de seguretat i que els grups bombolla no protegeixen contra el contagi. Simplement, en facilitaran el rastreig quan el contagi ja s’hagi produït.

I millor no parlar de la part educativa. 30 nins asseguts sempre a la mateixa aula, separats i amb moviments mínims, i amb prominència de l’ensenyament unidireccional. I amb mascareta durant les sis hores lectives. Francament, m’havia imaginat la reconstrucció educativa d’una altra manera. Coses meves.