Dos reconstructors i un destructor

I si tot no estigués perdut? A les forces de la destrucció, de tant en tant s’hi contraposa una mica de llum.

Draghi 

Potser perquè els privilegiats no solen ser conscients del grau del seu privilegi, els ciutadans europeus no comencen el dia hissant la bandera de les estrelles i cantant l’himne d’aquest estrany club de països diversos amb voluntat democràtica i d’estàndards comercials i econòmics semblants. Em diran que el grau de progrés social i de desenvolupament de l’estat del benestar és desigual i que les democràcies estan amenaçades per la polarització i els serveis públics, per una insuficiència econòmica i demogràfica. Però, com diuen els anglesos, hauríem de pensar de no tirar l’aigua de la banyera amb el bebè a dins. Europa és un èxit, el millor dels mons, i necessita un diagnòstic cru i reformes valentes que n’assegurin la supervivència. Sense una actuació decidida, als europeus els espera una decadència aristocràtica i, en el pitjor dels casos, una implosió d’insatisfacció ciutadana per les expectatives fallides.

Quan la decadència ja és evident i el centre del món fa dècades que s’ha desplaçat fins a deixar Europa al marge, quan la política està capturada més que mai per la immediatesa, reapareix Mario Draghi amb un pla a llarg termini per industrialitzar Europa i atrapar la competitivitat. Un pla concret i prolix que hauria de permetre una línia d’acció del club democràtic en un moment en què economies dirigides per sistemes dictatorials com ara la Xina són capaces d’imposar línies estratègiques. Les dictadures destrueixen qualsevol marge de llibertat dels ciutadans, però fan sentir les democràcies lentes i dubitatives. Per competir, Europa necessita practicar el consens intern amb una mirada a llarg termini.

Algunes de les conclusions fonamentals de Draghi són que la Unió Europea necessita incrementar la inversió pública i privada del 22% actual al 27% i que el continent necessita millors mercats, més grans i més integrats. Com pagar-ho? Emetent deute conjunt.

Harris

Quan Hillary Clinton es va presentar a les primàries demòcrates de l’any 2008, un spin doctor nord-americà de renom em va dir que als EUA “abans votarien un negre que una dona”. Així va ser, els demòcrates van elegir candidat Barak Obama i es va convertir en el seu primer president negre. Posteriorment, un desequilibrat com Donald Trump va vèncer la dona, Hillary Clinton. Però les coses poden canviar amb la candidatura de Kamala Harris. La seva victòria presidencial canviaria l’humor mundial, que és un element geoestratègic més important del que pot semblar. Quan l’esperança d’un món millor es renova també és menys difícil treballar-hi a favor. La vicepresidenta i exfiscal Harris és una dona i negra i ha demostrat que no només és articulada, sinó d’una intel·ligència emocional remarcable davant de Trump. Harris és encara una incògnita en molts temes, però pretén gestionar les frustracions econòmiques, socials i culturals dins un marc democràtic i racional. No és poca cosa quan es tracta de la posició política més poderosa del món i amb la màxima capacitat d’influència sobre Europa en termes comercials i militars.

Putin

Vladímir Putin és el gran desestabilitzador d’Europa. Militarment i en la nova guerra de la desinformació. La invasió d’Ucraïna està empantanegada i les negociacions no avancen més enllà d’alguns intercanvis de presoners. La gran decisió avui continua essent el grau d’implicació dels països de l’OTAN. El primer ministre britànic, Keir Starmer, i el president nord-americà, Joe Biden, han decidit traslladar la decisió al conjunt de l’Aliança. Fins ara, la col·laboració amb l’exèrcit ucraïnès sobre el terreny s’ha fet de la manera més discreta possible i sense donar a Kíiv tot l’armament que demana. Zelenski ha obtingut tancs, míssils i caces F-16, però encara no ha aconseguit els míssils de llarg abast que converteixin Rússia realment en escenari bèl·lic.

L’expansionisme de Putin no en té prou amb Ucraïna i ho saben els polonesos, les repúbliques bàltiques i Txèquia, per la qual cosa el risc d’extensió de la guerra és molt real. Res aniria millor per a la política russa de fugida endavant permanent que cohesionar el país rere la propaganda d’un pretès atac de l’OTAN. Res li aniria pitjor al món que una guerra nuclear. Aquest és el dilema endimoniat d’avui a Europa.