Recordar l'Holocaust

Fa 74 anys de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, el 1945. Precisament aquests dies les xarxes s’omplen de #WeRemember per recordar-nos la infàmia més devastadora. Com sempre, hi haurà qui voldrà ficar-hi mà, a un fil de memòria que hauria de ser, en els temps que corren, un crit contra el totalitarisme. Passa des de fa massa, en aquesta qüestió. Els judeòfils no sionistes que sabem que cal estimar allò jueu fugint de les polítiques terriblement inhumanes que promou l’estat d’Israel ho patim. Però nosaltres també podem “remember”. Nosaltres recordam.

Recordam com és passejar per Lublin, quasi a Ucraïna, i que la màgia de les paraules del Nobel de Literatura en ídix Bashevis Singer ens captivin. Recordam un referent com Marek Edelman, un dels líders de l’aixecament del gueto de Varsòvia, fundador de la partisana Organització Jueva de Combat (ZOB) i dirigent juvenil del Bund –el partit jueu socialista i antisionista centreeuropeu més important d’entreguerres– que mai volgué abandonar la seva Polònia i criticà la perversió moral dels governs de Tel Aviv amb la població àrab palestina. Recordam els carrers d’Hebron, de Nablus, de Jericó, de totes les viles palestines que vàrem recórrer aquell estiu xafogós. Recordam els infants, fills de resistents que eren a la presó, del centre cívic autogestionat de Burj-al luqluq, la Torre de la Cigonya, al cor de Jerusalem Est, i el mural que férem amb ells que posava, de manera maldestra, “Llibertat” i “Justícia” –existeixen mots més bells per anar plegats?– en totes les llengües minoritzades que coneixíem, del gaèlic a l’occità. Recordam la sinagoga de Sarajevo i la de Belfast. Recordam els 50.000 o més jueus de Salònica que acabaren en una cambra sòrdida d’Auschwitz. Per ventura enmig dels seus últims plors, gemecs i pregàries s’hi esmunyiren, qui ho sap, les darreres paraules del catalànic, el judeocatalà vingut de Mallorca via Liorna o de qualsevol altre indret de l’antiga corona catalanoaragonesa. A algú li he sentit narrar que uns soldats nord-catalans, rossellonesos, de l’exèrcit francès, asseguraven que durant la Gran Guerra, devers l’any 16, estant destacats a la ciutat grega, s’havien entès en el seu idioma amb els jueus d’allà. Sigui com sigui, ho recordam. Recordam les plaques velles de llautó que hem acaronat amb llinatges impossibles de persones que mai varen tornar a la seva consulta, al seu taller, al seu despatx. Recordam la grapada de gínjols en aquelles mans colrades de padrí mediterrani que podia practicar qualsevol de les tres religions del llibre. Recordam les experiències de vida robades. Les pells que no s’eriçaran. Els amors que ja no seran. Les batalles i les curolles que no es lliuraran. Recordam Gaza. Recordam la ignomínia de les matances de dones i infants palestins als camps de refugiats de Sabra i Xatil·la, al Líban, explicades pels ulls plorosos i indignats de l’escriptor Jean Genet. Els reclutes del Tsahalfumanti escoltant Supertramp mentre llançaven bengales que il·luminaven “la feina” als falangistes cristians –ningú ho podrà explicar millor que Wajdi Mouawad a ‘Ànima’ o Sorj Chalandon a ‘La quarta paret’, ambdues novel·lasses fantàsticament traduïdes al català. Recordam Hedy Epstein, supervivent de la Xoà, que a 86 anys va decidir embarcar-se amb la flotilla que reclamava drets humans per a tothom a la llar dels jueus i els palestins. Recordam l’enorme contribució, decisiva, del poble jueu a l’emancipació humana i a totes les causes progressistes. Els jueus tupamaros, els jueus d’Stonewall, les jueves feministes, els jueus que ajudaren Luther King, els jueus antiapartheid. El jueu que va escriure ‘El Capital’, el jueu Trotski, els jueus que digueren no a nazis i a estalinistes, els jueus Noam Chomsky, Norman Finkelstein i Ilan Pappe. Les al·lotes i els al·lots jueus que als EUA del trumpisme i l’alt-right construeixen les bases de la nova esquerra ianqui. Els repadrins sefardites del president legítim de Veneçuela, que es diu Nicolás Maduro. Francesc de Sales Aguiló i els xuetes de ca nostra que han fet Mallorca millor. Recordam Irene Esteban, Bernat Sorinas, Jorge Sánchez i cinc activistes més de la campanya Boicot-Sancions-Desinversions amenaçats amb anys de presó per unes piulades de Twitter. No hauria de ser necessari recordar tant. Però la negror que s’escampa ens empeny a fer-ho. I no desistirem.