Recordatori: els migrants són persones
Ara que sembla que els governants de les Balears han oblidat algunes nocions bàsiques d’humanitat, és un bon moment per fer un recordatori: els migrants són persones. No són objectes, ni animals, ni éssers mitològics. Amb aquest marc conceptual, podem fins i tot fer una passa més: els migrants no cometen cap delicte pel fet de deixar el seu país i arribar a les Balears, a les Canàries o a qualsevol indret de l’Estat. Una situació irregular no és un crim, i és trist que alguns representants de la classe política no arribin a entendre una cosa tan bàsica.
Molta gent s’ha escandalitzat amb la intenció del Govern de fer proves dentals a migrants per determinar si són menors. Però també hi ha molta gent que no s’ha escandalitzat, sinó que contempla amb satisfacció aquesta deriva antihumanitària de les institucions. Les persones que arriben a les Illes sense res més que una mica d’esperança en un futur millor mereixen respecte, el mateix que estam disposats a atorgar a un ciutadà illenc o a un turista. Que examinin el teu cos com si fossis un objecte no és precisament cap mostra de respecte ni humanitat.
Independentment del debat de si els migrants han de tornar al seu país o no, el mínim és tractar-los com el que són: persones. Cal analitzar la seva situació de manera individualitzada, proporcionar-los assistència i ajuda. Què feim si arriba un jove i es comprova gràcies a les seves dents que en lloc de 17 anys en té 19? El deixam abandonat a la seva sort? O treballam amb ell perquè s’integri, aconsegueixi una feina, cotitzi, formi part de la nostra societat?
Tenc una mala notícia per als guardians de la puresa del nostre món: som fruit de multitud d’onades migratòries al llarg de la història. Som descendents de cultures diverses, la nostra sang ha begut de moltes fonts. No som purs. De fet, faríem bé a desterrar aquest concepte del nostre marc mental i també estaríem més tranquils sense tenir por de ser víctimes de la gran substitució i de la islamització d’Europa. La uniformitat mai no ha guanyat la partida, ni tan sols quan el que ara anomenam Espanya estava sota domini musulmà.
Tot això no implica que no treballem per la cohesió social, pel respecte a les nostres tradicions i per la manera de viure que és la nostra. L’ideal seria que ho féssim tots plegats, nosaltres i els migrants. Ara bé, cal un requisit previ: ens hauríem de respectar com a societat, i a hores d’ara queda molt de camí per recórrer. I no ajuden els atacs constants a la llengua i la cultura pròpies per part d’aquells que les haurien de protegir.
Si creim en els drets humans, hem d’exigir a les persones que hem triat per governar no només que els respectin amb passivitat, sinó que els defensin més enllà dels tràmits parlamentaris, dels pressupostos i de quedar bé amb uns socis indesitjables per a qualsevol que tingui un mínim d’ètica. De vegades, tenir la consciència en pau requereix sacrificis.
