Si el govern d’Armengol aconseguís reduir dràsticament el frau en la contractació laboral, podria aspirar a canviar la percepció que tots són iguals, almenys pel que fa als temes que afecten directament la població treballadora. La resignació estesa entre els treballadors arrela en el convenciment que, tanmateix, pel que fa a l’aplicació real de la llei, tots actuen amb la mateixa desídia, sense trepitjar els calls principals. Ha estat així, amb mínimes variacions, amb les diferents sensibilitats polítiques que han governat el país. Certament, les lleis tenen partitura ideològica diferent, però a l’hora d’executar-les existeix un dèficit històric de servidors públics dedicats al control real de la seva aplicació. Des d’inspectors de tots els àmbits –salut, treball, hisenda, turisme, educació, urbanisme– fins a jutges, tot passant per administratius dedicats exclusivament a tramitar el poc que s’ha permès fer a aquests altres col·lectius, la democràcia espanyola no s’ha distingit per la seva voluntat d’aplicar la llei, almenys a aquells que han disposat de recursos per eludir-la. Que en la segona campanya estiuenca d’inspecció, un poc més intensiva en el sector turístic, un de cada tres contractes revisats hagi resultat fraudulent, indica que als poderosos l’Estat de dret ni els fa por ni els genera respecte. Aconseguir quelcom tan evident, com és que la llei és igual per a tots i que a tothom obliga, esdevendria una conquesta gairebé revolucionària. Revolucionària en el sentit de canviar la mentalitat d’empleadors però, també, d’empleats que veurien possible fer la primera passa en la recuperació dels drets i de la dignitat perduts. Per qualque cosa s’ha de començar.