El recurs a l’odi de Montserrat

Odi és la paraula en què l’eurodiputada del PP Dolors Montserrat basa fonamentalment el seu discurs polític. Cerca ràpida: el llaç groc era un “símbol d’odi que ultratja” i que “significa odi cap a l’altra meitat dels catalans” (2018). “El gran enemic d’Europa és el nacionalisme, i no podem permetre aquests moviments que odien la unitat, odien Europa i que la intenten desestabilitzar” (2020). I el text aprovat ahir pel comitè del Parlament Europeu que Montserrat té confiscat per al seu ús particular condemna “la incitació a l’odi” contra les famílies catalanes que han anat als tribunals a exigir el 25% de castellà.

Montserrat viu instal·lada en el que el filòsof Daniel Innerarity va conceptualitzar com “la democràcia de l’odi”, és a dir, un sistema de relació entre partits enfocat a la polarització. És una pràctica especialment perversa, perquè com diu el pensador basc, “l’odi es desplega amb més llibertat allà on els qui odien saben que les seves paraules no aniran més enllà, que les seves paraules no tindran conseqüències de tipus violent”. La diputada conservadora imputa als altres conductes d’odi, perquè ja sabem que un titular només cotitza si conté una paraula gruixuda i no pas un matís. Però el mal ja està fet.

Recordin que Feijóo va afirmar que hi ha un “apartheid lingüístic” a les aules catalanes (2022), quan precisament la immersió és tot el contrari: uneix els estudiants en una mateixa aula i no els separa. Per això, perquè estan tan lluny de la veritat, conceptes com l’odi fan impossible l’entesa i suposen una banalització de les paraules que rebaixa tothom, començant pels qui els usen com a recurs.