ProfessoraDins la desgràcia del ‘catenaccio’ polític en què viu l’Estat des de fa quatre anys, i davant la inevitabilitat de la nova repetició electoral, l’escurçament de la campanya s’ha viscut com una curiosa novetat, en un context en què tot és més aviat vell i mal de coure.
És la primera vegada que s’aplica aquesta modificació de la llei electoral espanyola, dissenyada per a reglamentar el supòsit de convocatòria automàtica d’eleccions, ja previst per l’article 99 de la Constitució però fins ara no desplegat. Les primeres eleccions repetides, les del 2016, degueren deixar un regust de fi de cicle en els senyors i senyores diputats, perquè es varen posar a legislar un escenari fins en aquell moment considerat absolutament insòlit: el de la repetició electoral per falta de capacitat política d’arribar a acords.
És molt il·lustratiu que, des de la redacció de la Constitució Espanyola (1978) i la promulgació de la llei electoral vigent (1985), haguessin passat dècades de còmoda i rígida estabilitat –gairebé mineral–, en què no es va veure la necessitat de legislar els detalls d’una repetició de les eleccions. Ara, en canvi, i des de fa quatre anys, s’han hagut de repetir totes les eleccions generals que s’han fet, cosa que demostra que la política ha tornat líquida. O més aviat gasosa. Un terreny summament volàtil i desconcertant.
La Llei orgànica 2/2016, de 31 d’octubre, de modificació del règim electoral general, justifica l’escurçament a la meitat de la campanya electoral perquè, en unes eleccions repetides, “els candidats no necessiten el mateix temps per dur a terme les activitats destinades a la captació de sufragis”.
És una llàstima que no es faci referència, en canvi, al fet que, pel mateix motiu, “els electors no necessiten el mateix temps per dur a terme les activitats destinades a la decisió dels sufragis”, de manera que ens hauria quedat una jornada de reflexió de només 12 hores, amb temps suficient, dissabte horabaixa, de fer una volteta en xandall per l’Alcampo o d’anar a veure la seqüela (o preqüela) de moda a l’Ocimax, perquè es veu que, de pel·lis-pel·lis, ja no se’n fan.
O sigui, que no quedarà més remei que reflexionar llargament fins diumenge sobre el “sentit del vot”, encara que, des de la perifèria, no sempre se li vegi gaire “sentit”, a tot l’artefacte. Però siguem bons minyons i reflexionem tant com calgui.
Podem reflexionar, per exemple, sobre el debat electoral de dilluns passat, en què, en temps d’hegemonia feminista superestructural, cinc caps de cartell masculins varen monologar llargament. També sobre feminisme, clar.
Hi desplegaren totes les seves arts persuasives: retrets, gesticulacions, infografies, ‘gadgets’, repeticions retòriques i mentides. Moltes mentides. Mentides flagrants i interessades: “El 70% dels imputats en violacions grupals són estrangers”, “El 86% de denúncies per violència de gènere són arxivades”... aquestes per gentilesa del Sr. Abascal.
També anuncis alarmants, com proposar que governi sempre la llista més votada –principi que hauria impossibilitat molts dels “experiments de progrés” de les nostres latituds– o la reforma immediata del Codi Penal perquè la convocatòria de referèndums torni a ser considerada delicte. Uns anuncis que, per cert, no arribaven per la banda dreta, sinó d’una esquerra (sic) amb possibilitats de formar govern. Volàtil la política? Més aviat tòxica.
Reflexionem també sobre el vot útil i la utilitat del vot, que no són el mateix, però que són conceptes que es difuminen i es confonen. Sobre la necessitat de refermar la fe en la democràcia, en temps d’esgotament electoral. Sobre la grandesa de la política i la mediocritat dels gestos retòrics i les litúrgies sobreactuades. Sobre com recuperar la il·lusió dels joves i de la gent del carrer. Sobre com fer front a la nova crisi ja anunciada sense haver guarit les nafres de l’anterior. Sobre haver d’anar a votar sabent que hi ha “innocents empresonats” (sembla que en campanya no convé dir “presos polítics” als “presos polítics”) en l’exercici de la seva activitat estrictament política. O sobre el Decret de seguretat digital, pel qual, des de dimarts passat, poden tallar internet si troben que feim massa nosa.
Dins la dificultat, tot això simplifica la tria. En unes eleccions espanyoles, la decència i la llibertat són representades per molt poques opcions.
És cert que és fàcil saber contra què estam. I que, en canvi, decidir a favor de què estam resulta molt més complicat. Però seria un error pueril conformar-se només si una opció electoral ens representa al 100%. Això no és Meetic, ni estàs cercant “tu medio melón”.
Basta trobar algú que encara cregui en la democràcia i que conservi una vaga fe en la dignitat de les persones. No és fàcil, però tampoc impossible.