Reflexions sobre banalitats
La frontera entre dues legislatures i també entre eleccions autonòmiques es diu “la jornada de reflexió”. Se suposa que és un dia que ha de ser un espai lliure de vibracions i interferències, directes i indirectes, sobre les intencions de vot de la ciutadania, i així evitar influir o convèncer les persones indecises per a inclinar la balança cap a un costat o un altre. Referent a aquesta jornada, l'article 53 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) diu el següent: “No pot difondre's propaganda electoral ni realitzar-se cap acte de campanya electoral una vegada que aquesta hagi legalment acabat”.
Dit l'anterior, em pregunto: què fan els candidats i les candidates aquest dia? La resposta és tan simple com fabulosa! Aquest dia de sobte es converteix en un bell dia! Ells i elles es relaxen i es converteixen en simples mortals armats amb somriures, que en alguns casos semblen estiraments facials, alguns o gairebé tots es lleven la corbata i algunes d'elles es vesteixen informal, i tots fan vida familiar i van a restaurants, practiquen esport i les seves xarxes socials es converteixen en un aparador de fotografies plenes d'ells i d'elles i de la seva profunda naturalitat! I d'aquesta manera la jornada de reflexió es converteix en la baixada dels déus de l’Olimp al món terrenal, tots i totes amb l'esperança de tornar catapultats als mateixos llocs que ocupaven o a altres de millors. I d'això és el que se'n diu "feta la llei, feta la trampa"!
Continuem reflexionant!
En aquesta segona i última reflexió, recupero les declaracions d'Ancelotti sobre el succeït durant l'últim partit entre el Reial Madrid i el València, i cito: “No vull parlar de futbol…”. Per part meva no escriuré sobre el que va succeir en aquell partit, però sí que crec que seria molt interessant parlar de futbol, d'aquesta gran indústria que mou tants diners que la meva ment no seria capaç d'imaginar. Amb tot el meu respecte als amants d'aquest esport i a totes aquelles grans estrelles que van fer somiar nens, joves i majors de totes races, crec que cal parlar del futbol que va començar com a esport i s'ha convertit en una maquinària de fer diners a costa de les il·lusions dels amants d'aquest esport. L'estructura de la indústria futbolera és racista, classista i masclista. La indústria futbolera mou passions, els doma i els converteix en or pur i factura sense pietat, converteix alguns humans en símbols que valen més que pressupostos d'alguns estats, una indústria l'única ètica de la qual és facturar i li és igual que cridin a un jugador “mico” o “fill de puta” i fer propaganda de cases d'apostes com si la ludopatia no es considerés un greu problema; per a alguns sí, però per a la indústria no, ja que cal facturar. Sí que cal parlar de futbol perquè és “l'opi dels pobles” i cada vegada no fa més que reflectir el que som o en el que ens hem convertit, reflecteix la nostra pròpia agressivitat, immoralitat, ferides i cobdícia.
Finalitzo aquesta reflexió amb les paraules d'E. Galeano, sense deixar de repetir que fa falta parlar de futbol, i cito: “El joc s'ha convertit en espectacle, amb poc protagonista i molts espectadors, futbol per a mirar, i l'espectacle s'ha convertit en un dels negocis més lucratius del món…”.
Keep Calm i no deixis de reflexionar!