La reforma del dret civil propi i comú de les Balears, un avenç

El passat 18 de juliol es va aprovar al Parlament de les Illes Balears una important reforma del dret civil, propi i comú (la compilació del dret civil de les Illes Balears).

Però i què és el nostre dret civil, propi i comú?

I per a què serveix?

Són preguntes pertinents ja que, tot i afectar el dia a dia de les nostres vides (el règim de separació de béns matrimonials n’és l’exemple més evident) i constituir un element de la nostra singularitat com a poble, és un gran desconegut.

Des que el rei En Jaume I atorgà la Carta de Franquesa el 1230, en què es recollien ja institucions de dret civil, ens hem regit per un dret civil propi que fins i tot ha aguantat els embats centralitzadors i uniformitzadors de base nacional castellana dels segles XVIII (Decrets de Nova Planta), XIX i XX. Constitueix, per tant, una autèntica singularitat.

El dret civil el podríem definir com aquell dret que regula les relacions entre particulars, per oposició al dret públic, que regula les relacions entre administracions o entre aquestes i els particulars. Idò bé, el que ens ha arribat a dia d’avui del nostre dret civil comú són diverses institucions, algunes de les quals de molta vitalitat (el règim econòmic matrimonial de separació de béns, el dret successori –en especial els pactes successoris...– i d’altres que són autèntiques mòmies (alous, censos...).

Serà bo i necessari recordar que des de la important reforma de 1990, tot i tenir plenes competències, la compilació no ha estat pràcticament modificada o sols puntualment. I resulta evident que el dret civil necessita adaptar-se i actualitzar-se a les societats de les Illes Pitiüses i Balears del segle XXI. De fet, els canvis es reclamaven des de la doctrina, la jurisprudència (la qual, fins i tot, davant la passivitat del legislador, realitzà aportacions creatives, com és ara la sentència 2/2010 de 24 de març del TSJIB) i la mateixa realitat social.

Es tracta d’una reforma que actualitza el dret civil, el fa més equitatiu i introdueix mesures de suavització del biaix de gènere.

Així es modifica el règim econòmic matrimonial (necessitat del consentiment del cònjuge per disposar del domicili familiar, introducció del dret de compensació pel treball per a la família), s’introdueix la successió intestada a favor dels consells insulars i ajuntaments (fins ara, en cas de defunció sense testament, qui heretava era l’Estat), es redueix al 50% la quantia del lluïsme (conegut popularment com a alous) en cas que no s’hagués pactat, es permeten els pactes successoris a Menorca (donacions universals i definicions) i es regula més detalladament la societat rural menorquina. Per últim, es fan una sèrie de millores tècniques (ordenació sistemàtica de les fonts del dret civil...) i es procedeix a diverses correccions d’errades, disfuncions o redaccions incompletes.

Finalment, es crea el Consell de Dret Civil de les Illes Balears amb doble caràcter paritari (per illes i per gènere) amb la intenció de donar una millor articulació de la seva composició que atengui a les realitats dels drets insulars. Ben probablement la realitat dels drets insulars, en especial el d’Eivissa i Formentera, i la falta de la percepció d’aquesta sensibilitat des de Mallorca, pot ajudar a explicar parcialment el no avenç en les reformes del dret civil de les darreres dècades.

S’obre ara una porta per a la regeneració, reforma i avenç del dret civil. Una reforma que al meu parer ha de suposar mantenir els llibres per Illes i la compilació mateixa. Mantenir la compilació com a imatge gràfica i perceptible del dret civil propi i comú de les Pitiüses i Balears. Una compilació que s’ha d’actualitzar constantment per poder continuar sent una eina al servei del benestar i convivència de les nostres societats.