La reforma que ens cal

ProfessoraAra que a la fi ja ha mig arrencat el curs –per allò de la semipresencialitat, que fa que tots els processos s’allarguin de manera inusitada– ja podem començar a valorar en què consisteix això de l’'escenari B', que afecta enguany la majoria de nivells educatius.

A pesar del gran esforç fet per tal que molts de grups puguin seguir els ensenyaments en règim de presencialitat –majoritàriament a Primària i als primers nivells de Secundària–, són milers els alumnes de Balears que transiten el curs 2020-2021 d’una manera absolutament insòlita: acudint físicament a les aules només en dies o setmanes alternes.

La dràstica restricció dels aforaments de les aules també afecta els ensenyaments universitaris i els de Règim Especial, com els conservatoris o les escoles d’idiomes, i respon a la necessitat d’afrontar amb mesures extraordinàries l’extraordinària crisi sanitària provocada pel covid-19.

Resulta clarament precipitat intentar avaluar les conseqüències de l’aplicació d’un escenari tan singular, encara en fase incipient. Per ara, feina hi ha hagut de posar-lo en marxa, d’haver anat solucionant els infinits imprevistos que s’han anat plantejant i d’anar apagant els focs que s’encenen a cada cantonada.

La part bona és que enguany no farà falta fer avorrits sudokus per oxigenar el cervell: l’agilitat i la flexibilitat cerebral estan garantides. L’esbraonament mental, també.

I, tanmateix, tots sabem que tenir alumnes tan joves sense poder rebre presencialment el 50% de les classes –especialment en els nivells obligatoris– no pot ser innocu. No importa caure en temptacions tremendistes i començar a parlar de “generació perduda” –sembla que cada parell d’anys n’hi ha una, no?–, però és evident que hi haurà un cost i que, com sempre, n’hi ha que tenen tots els bitllets de la rifa.

També hi ha hagut un gran esforç –tant de l’administració educativa com dels propis centres escolars– per pal·liar la previsible bretxa que s’obrirà entre els alumnes de famílies amb recursos –materials i culturals– suficients, i els altres. El repartiment d’ordinadors i de targetes de dades, els programes de reforç i acompanyament, l’aposta per la presencialitat dels grups més vulnerables... Valuoses gotes de llum en el vast oceà de l’actual incertesa escolar.

Però, si bé és cert que és massa prest per avaluar l’aprofitament de les jornades “a distància” que, per raons de força major, es veuen obligats a fer un bon grapat d’alumnes extremadament joves, també és cert que altres aspectes –positius, en aquest cas– de l’escenari B són enlluernadorament clars.

Gràcies a la semipresencialitat i a altres imaginatives mesures –horaris escalonats, esplais diferenciats, desdoblament de grups, assignació d’espais...– l’ocupació física de molts de centres –i de les seves aules– pot arribar a ser, en alguns moments, de la meitat de l’habitual en un curs normal. I això, naturalment, també es fa notar.

Que un centre pugui organitzar tots els grups i totes les classes amb ràtios per davall dels 20 alumnes és una experiència pedagògica inaudita. De cop cobren sentit i consistència els manaments de la didàctica moderna: atenció a la diversitat, supervisió individual, participació de l’alumne, estreta relació amb les famílies... I desapareixen o es minimitzen moltes de les xacres associades habitualment a la saturació escolar i, molt especialment, els problemes de disciplina –perdó, ara s’usa dir “de convivència”–, que tanta energia i recursos acaben xuclant en situació normal.

Passejant ara pels corredors d’un institut de Secundària, amb totes les portes i finestres obertes de pinte en ample –tot ben orejat, eh?–, s’assisteix al miratge dels fluxos humans que s’autoregulen harmoniosament: sense cridòria eixordadora, sense empentes, sense desordre pertorbador, sense desperfectes constants, sense robatoris ni bregues... Un paisatge agradable i edificant, ideal per a l’experiència educativa. Llàstima de les maleïdes mascaretes...

Ara és fàcil visualitzar l’única reforma educativa infal·lible: la davallada dràstica de les ràtios escolars. Ens podríem deixar ja de sopes de lletres –LOGSE, LOECE, LODE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE– i dotar d’una vegada el sistema educatiu d’un pressupost suficient per aconseguir-la. I és que, diguin el que diguin els 'progres', sense un bon clima d’aula no hi ha aprenentatge possible. I aquí, els més perjudicats tornen a ser els de sempre.

En qualsevol cas, que torni aviat la normalitat –“casa mia, per saturada que sia”–, fins i tot amb els inconvenients que ja coneixem. Però haver-ho pogut veure una vegada en la vida i encara que sigui en clima d’alta excepcionalitat, em compensarà eternament de no haver pogut transitar més enllà d’Orió ni d’haver-me acostat ni en somnis a la porta de Tannhäuser.