La derogació de la sedició: un miratge?

Pedro Sánchez, dijous al Congrés.
5 min

Començaré pel més evident. Abolir –no reformar– delictes anacrònics com la sedició és un acte degut en un estat democràtic que aspira a respectar els drets humans, especialment els drets de les minories i els grups dissidents. Les lleis que criminalitzen la sedició es remunten a règims polítics predemocràtics i van ser concebudes originalment per protegir monarques i governs autoritaris de qualsevol crítica o aixecament potencial del poble. Típicament, l'objectiu era condemnar qualsevol acte, publicació o opinió que es fes amb "intenció sediciosa" o "difamatòria". La tipificació legal incorporava elements subjectius de gran vaguetat, i això facilitava una aplicació arbitrària per part de jutges o altres operadors jurídics amb l'objectiu de silenciar o eliminar la crítica o l'oposició política, restringir la llibertat de premsa o limitar la llibertat d'expressió quan el seu objectiu era criticar els poders establers. La sedició, per exemple, va ser utilitzada pels britànics per suprimir la dissidència contra l'administració colonial a l'Índia i empresonar lluitadors per la independència com Mohandas K. Gandhi. Malauradament, a l’Índia independent, el delicte al qual Gandhi es va referir com "el príncep entre les seccions polítiques del Codi Penal Indi dissenyades per suprimir la llibertat dels ciutadans" no es va derogar i avui és el centre de les crítiques de defensors de drets humans. La raó? En ple retrocés democràtic i de gir cap a l'autoritarisme instigat pel primer ministre Narendra Modi, les imputacions per aquest delicte no han fet més que augmentar. Ara mateix hi ha més de deu mil persones acusades de sedició, entre les quals líders opositors, estudiants, periodistes, i acadèmics.

Aquesta valoració del delicte de sedició és globalment compartida per organitzacions, tribunals, experts i defensors de drets humans, que el consideren una greu amenaça per a la democràcia per les seves implicacions en la criminalització de la dissidència política i la restricció desproporcionada de llibertats d’expressió i manifestació. El dret a dissentir, fins i tot dels fonaments constitucionals d'un estat, és consubstancial a la democràcia. D'aquí que la majoria de democràcies sòlides, com el Regne Unit, hagin derogat aquest delicte.

No és el cas d'Espanya, on el 2019 el Tribunal Suprem va inhabilitar i condemnar a llargues penes de presó per sedició líders civils i polítics independentistes, que posteriorment van ser indultats. Tanmateix, fa dues setmanes el president Aragonès compareixia per valorar positivament l’anunci del president espanyol que s'iniciava un procés de reforma del Codi Penal que derogaria el delicte de sedició. El president català va valorar aquest anunci com un pas important en la desjudicialització del conflicte polític (necessari, però no suficient, va aclarir) i el va exhibir com acord assolit en la taula del diàleg.

A Espanya, un cop fet públic el projecte de reforma, entitats civils com Òmnium o l'ANC s'han pronunciat críticament sobre el valor d'aquesta reforma per assolir la desjudicialització, com a precondició per fer front al conflicte entre Catalunya i Espanya en el terreny polític i no en el de la criminalització del dret a l'autodeterminació. Com a jurista i advocada especialista en drets humans comparteixo aquesta preocupació. A més, considero important posar èmfasi en tres aspectes:

Primer. La supressió de la sedició pot derivar en un pur miratge si el procés de derogació s'associa a una reformulació del delicte de desordres públics que reintrodueix uns riscos per a l'exercici de la llibertat d'expressió i el dret a la protesta, que són els que precisament aconsellen la supressió d'aquest delicte. El nom no fa la cosa. El nou supòsit delictiu facilitarà la criminalització expansiva del dret a la protesta i augmentarà la probabilitat de sentències condemnatòries que impliquin entrada a presó (ja que el supòsit agreujat augmenta la pena mínima d’un any a tres quan els fets les cometi una "multitud"); aquesta possibilitat, unida a la introducció d'elevades penes d'inhabilitació, és perillosa en un context de confrontació amb l'Estat i de repressió del moviment independentista. Com ho és la introducció del concepte "intimidació", susceptible d'interpretar-se arbitràriament basant-se en percepcions subjectives de "por" que podrien expressar, per exemple, comandaments policials. El senyor Marchena ja fa fer ús del concepte "violència ambiental" per condemnar els que es van manifestar als voltants del Parlament de Catalunya el 2011, malgrat que la sentència assumia que no hi havia violència "directa". Llegint els nous supòsits, resulta difícil descartar la sospita que el legislador pretén encabir en el tipus de desordres públics restriccions similars a les del delicte de sedició amb l'objectiu que no ho tornem a fer, parafrasejant el lema cuixartista.

Segon. Per si teníem temptacions d'atorgar el benefici del dubte al govern espanyol i confiar en la bona fe institucional malgrat els errors i l'opacitat de la taula de diàleg, alguns dels seus ministres han exposat, amb una claredat sorprenent mancada d'una mínima prudència, la seva veritable intenció: augmentar les possibilitats que la persecució política que pateix el president de Catalunya a l'exili, Carles Puigdemont, i els seus consellers, tingui èxit. Les declaracions en aquesta línia de diversos ministres espanyols posen en evidència que l’objectiu explícit és harmonitzar la legislació amb els estats de la UE, i facilitar l’extradició del president una vegada assumit que cap tribunal europeu ni internacional ha considerat acceptable la criminalització de l'1-O. Un objectiu del tot inconsistent amb la idea que la taula de negociació representa el reconeixement que el conflicte és polític, i que la derogació de la sedició és un pas endavant en la renúncia al parany del dret penal. Sembla que la intenció del govern espanyol és netejar els costos reputacionals, fer que les normes "s'assemblin" a les d'altres països, però sense renunciar al projecte repressiu ni, sobretot, posar fi a la lluita des de l'exili. La incultura democràtica –l'intent de domesticar i no pas reconèixer el conflicte– continua vigent i s'ha manifestat sense embuts.

Tercer. Intueixo que, com en el cas dels indults, el govern de Sánchez fa passar per virtut el que és pura necessitat. El que és inevitable es fa passar per una concessió verbalitzada en el mateix llenguatge ple d'arrogància autocomplaent. Com en els indults (condicionals), la reforma serà nominal, no substantiva, ni inspirada en raons polítiques democràtiques. ¿Algú es pot posar per un moment en la pell del president Puigdemont davant declaracions deshumanitzadores i plenes de violència verbal? ¿Es pot comunicar com un èxit un acord que podria facilitar l’extradició d'un president de Catalunya que ha liderat des de l'exili una batalla legal exitosa i que és, a més, una de les veus més influents contra la criminalització de tot un moviment polític? Sí, derogar la sedició és un acte degut, sobretot perquè Espanya no pot encarar la presidència europea amb un Codi Penal com el de l'Índia colonial. Però si allò que era criminalitzat surt per la porta per entrar per la finestra amb un perfil més baix però potencialment més expansiu i restrictiu de llibertat, el resultat s'assembla més a un miratge.

stats