Refundar la democràcia

En reacció a la investidura de Trump a inicis d’aquesta setmana i tot el que això implica i implicarà, Sánchez i diversos ministres han afirmat que la resposta d’Espanya ha de ser la d’oferir “més democràcia”. Aquí rau el problema del progressisme, des de la socialdemocràcia a les esquerres alternatives: és clar que cal, més que mai, reforçar la democràcia. Però quan des dels anys 90 hem anat reduint la democràcia a una qüestió de procediment i no d’empoderament, és fàcil que la majoria de la gent entengui que “més democràcia” signifiqui “més sistema”. I justament d’això i del malestar acumulat se n’aprofita l’extrema dreta, des de Trump a Abascal. Perquè la democràcia, així com ha estat manejada i descafeïnada, ha llevat sentit al vot com a eina per millorar les vides de la gent –cosa que només es pot fer transformant la realitat– mentre alimentava el vot com a eina de càstig, de canal per a les frustracions generades, justament, per les insuficiències de les democràcies neoliberals. En el marc d’aquestes, votar esquerres ha estat més un exercici de ‘malmenorisme’ que d’esperança, que s’ha traduït en resistir i aguantar, quan en realitat hi ha moltes persones que tenen molt poc a perdre. Per això Trump ha estat “democràticament” votat, com Orban o Meloni, però que seria d’ingenus pensar que el tombarem pels mateixos procediments que ha estat escollit comandant-en-cap d’un imperi en decadència.

L’obsessió pel llenguatge amable i en positiu dels politòlegs i comunicòlegs en política i en altres esferes d’una vida que mai no ha estat fàcil per a la majoria ens ha duit a no dir les coses pel seu nom, i al fet que el nom de les coses se’l facin seu els altres, fins i tot els que no hi creuen gens. Per exemple, aquells que no creuen gens ni en la democràcia ni en la llibertat. No cal –si més no en el terreny del discurs– més democràcia, sinó més demos: més poble. Sense oblidar que el poble no és una simple suma d’individus. El poble –en tota la seva constel·lació i diversitat– ha d’estar present en les respostes i propostes que es plantegen i executen des de la política (democràtica). I des de les trinxeres de la democràcia que són les institucions s’han d’assenyalar els enemics del poble: Musk, Bezos i altres oligarques-tecnològics, però també financers, mediàtics, etc.– que han colonitzat la democràcia a costa del demos, però també han envaït les nostres vides amb els seus algoritmes, generant noves formes de dependència i esclavitud.

Avui dia hi ha massa gent que creu que no gaudeix d’una vida que mereixi ser viscuda, i la democràcia no era per a això. La precarització de les vides de la majoria coincidint amb el canvi de mil·lenni, la desregulació de tot i les retallades de drets que varen seguir la crisi de 2008 contrasta amb els beneficis dels mil-milionaris i un procés de concentració de poder i capital mai vist en la història, als Estats Units però també aquí. Tant poder com per influir no només en els processos electorals, sinó fins i tot en allò que desitjam, encara que objectivament no ho podem aconseguir.

La democràcia tal com la coneixem no és reformable i, per tant, no es tracta de cridar “més democràcia” com a consigna, sinó de refundar-la des dels pocs espais de poder que ens queden, reforçant el demos i combatent l’enemic del poble, que són els oligarques i no les persones migrants ni les feministes.

Avui dia, fer polítiques valentes vol dir sobretot dues coses. Primer, suport efectiu dels governants a tota eina de cohesió social col·lectiva, des d’una associació de veïns a un sindicat. Moviments socials, nous i vells, que han permès que siguem on som i que són escoles de democràcia i ciutadania, ben igual que les xarxes socials i les fake news dels oligarques són antidemocràcia. La democràcia és una closca buida sense valors, i els valors transformadors s’aprenen en espais col·lectius, i ens recorden que no tot val i que no tot està en venda. El discurs de la bisbe de Washington, Mariann Edgar Budde, davant Trump, ha estat exemplar perquè ha deixat clar que no es pot ser cristià i alhora negar la misericòrdia amb els més dèbils. El respecte als altres, la defensa de la vida en qualsevol circumstància, la solidaritat i la cooperació són coses que s’aprenen, però cada cop són més petits els espais on això es fa.

Segon, retallar poder als més rics. A aquells que han fet petit el demos en la democràcia, i això vol dir fiscalitat (imposts) sobre la seva riquesa i límits (regulacions) sobre la seva activitat. Si la democràcia no és capaç de fer això, serà la mort de la democràcia.

Tot l’anterior, perquè no quedi en no res, implica un canvi en la manera d’organitzar-nos, que ha de ser molt menys burocràtica i patriarcal. I en la manera de mobilitzar-nos, que ha de ser diversa, però amb l’aspiració compartida de vides que mereixin ser viscudes.