El regal

Potser ja s’ha parlat prou del requisit, ara ja inexistent, de saber català o mallorquí per ocupar un lloc a l’administració pública de les Illes, però eliminar una llengua, sobretot si és la pròpia d’un territori, hauria de ser motiu de més indignació. 

Sobretot ara que ja sabem que la presidenta Prohens, que es va llicenciar en traducció i interpretació, ni menys ni menys que a la Universitat Pompeu Fabra, considera que la nostra llengua és una nosa o ‘càstig’, quan, afirma, hauria de ser “un regal”. Un regal per a qui? Per als que no la volen aprendre, per exemple? 

Per als que ens consideren ciutadans de segona categoria només perquè volem continuar sent mallorquins ni més ni menys que a Mallorca? És una nosa el castellà a Madrid, per a un metge francès o xinès que vulgui establir-s’hi? La consumació de la derrota mental, l’abolició de l’autoestima, és total, i em demano què li degueren ensenyar a la universitat d’interpretació, si considera que la llengua d’un país és un càstig, o per què va considerar que estudiar llengües és necessari, en un món on, sí, tots podríem entendre’ns en una sola llengua mundial —com l’anglès—, i començar a considerar les altres com a càstigs. Quan és que les llengües comencen a ser una nosa? Ho és el francès a França? El castellà a Segòvia? El que sí que és una nosa és el castellà a Mallorca, se m’acut. 

Perquè no puc ni anar al metge i ser atès en la meva llengua, i menys ara que amb la llei a la mà ja no cal ni voler-ne aprendre. Està forjant un dret a ser monolingües en castellà, però que no es correspon mai amb el meu dret, que hauria de ser simètricament idèntic, a parlar només en mallorquí. I això, és clar, acaba definint a ciutadans de segona, tot i pagar els mateixos impostos. Que algú mallorquí, o amb una mínima autoestima, o fins i tot amb un nivell bàsic d’intel·ligència, hagi acabat militant a favor de la pèrdua d’espais d’ús de la seva llengua, de la llengua pròpia del país que l’ha elegit, hauria de fer-nos veure fins a quin punt ens governen persones sense ni la més mínima decència. 

Els mateixos, esclar, que estan abolint les mesures anticorrupció, que els permetran continuar amb el saqueig providencial que rere les seves sigles s’ha vingut perpetuant des de fa cinquanta anys. Ens ho robaran tot, sí, no només la llengua. Però amb aquestes maneres ja delaten el tipus de persones que són; no cal ser cap endeví per sospitar que o bé acabaran a la presó o en la indigència, o sent la riota dels de la seva pròpia corda, com li va passar al president Bauzá. 

Són tan curts que ni s’adonen que entre les víctimes del que posen en marxa s’hi compten, i no dels últims, ells mateixos. La feina de soscavar, a poc a poc, la realitat cultural del país la fan sense aturador, és ben cert, però els acaba costant la cadira i l’honor. Perquè potser imaginen que Espanya i el nacionalisme castellanoespanyol els pagarà el favor, però s’equivoquen. La dinàmica que posa en marxa aquell nacionalisme és més gran que els seus peons, els quals són sacrificables. Espanya la menysprearà faci el que faci, només perquè és mallorquina.