El que ens va regalar Núria Feliu
La vaig conèixer, perquè m’agradava imaginar-me cançons molt boges traduïdes al català per ella. “Doneu-me molta canya”, em deia, rient. Ens vam fer amigues. Fer-se amiga de Núria Feliu és donar-li el bracet, anar pel carrer i veure com tothom li diu coses.
Cada any, potser durant una dècada, potser més i tot, vam fer cagar el tió a casa i ella venia sempre amb un salmó i joguines per als nens i discos històrics per al meu home, l’Àlex Torío. Hi havia la Irene Alemany i el Laurent Corrió, "els Sot Lefriec", que en deia ella, que és el nom del vi que fan al Penedès, i també els meus cunyats i la meva sogra i algun altre amic despenjat, no fix. L’anava a recollir el meu cunyat a Sants a l’hora que ella li deia. Havia anat a la perruqueria i venia –sempre– com si sortís de la capsa. I deu ser casualitat, però com que venia, el tió cagava Núries Feliu caganeres (en tinc una entre els llibres), discos de la Núria Feliu i cançoners. Els nens embogien amb ella. S’asseia i tots li anaven a la falda, com si fos una lloca. Vam fer-ho durant molts anys, fins que ja ens va dir: “Estic molt fluixeta...”.
Picàvem el tió amb aquells bastons inflables vermells de Catalunya Ràdio. Menjàvem moltes llepolies i ella deia que no, que no en volia, que s’havia de cuidar (era per salut, no per fer règim) però acabava acceptant la copa de bombolles i alguna cosa bona cuinada per la meva sogra. L’Àlex es posava al piano, i tots cantàvem les cançons seves, com un orgue de gats borratxos. Ella no volia, i se sorprenia molt de com ens les sabíem. I a mesura que passava l’estona, al contrari que tots nosaltres, que ens ensopíem, s’eixorivia. La nit l’engrandia. Començava a explicar-nos moltes coses del món de la música, de la vida que havia tingut. Tots acabàvem matxucant-la i reconeixent-li el que havia fet per la música en català. Perquè la Núria, si una cosa va estimar al món, va ser la música. Avui tots ens hem enviat missatges, hem recordat aquelles tardes i hem dit: “Quina sort, que cada any li vam fer aquells homenatges particulars”.
