La regeneració imaginària de Sánchez

El president Sánchez ha decidit seguir, i insta la societat espanyola a una reflexió col·lectiva per a la “regeneració pendent de la nostra democràcia i per a l’avenç i consolidació de drets i llibertats”. No seré jo qui negui que aquesta regeneració és necessària i urgent. És evident que la democràcia espanyola, com per cert la gran majoria de democràcies del món, necessita una profunda reforma de les seves institucions i una renovació dels pactes constitucionals i democràtics. Hi ha massa signes d’involució democràtica i de tensió sobre els nostres drets fonamentals, massa crispació i polarització polítiques, massa deteriorament de l’estat de dret i del funcionament ordinari de les institucions de l’estat, massa desafecció ciutadana, massa frivolitat i improvisació partidista, massa temes d’importància cabdal arraconats que no són abordats degudament. El que passa és que un veritable programa de regeneració democràtica no pot començar així. No pot ser conseqüència d’una acusació poc fonamentada contra la dona del cap de l’executiu. No pot provenir d’una mera operació d’imatge política i d’un fútil exercici de teatre mediàtic. D’un acte estratègic de comunicació política i imatge com aquest només en pot sortir una regeneració imaginària, un nou foc d’artifici.

L’acusació contra Begoña López és segurament un acte deliberat de lawfare sense massa fonament i que va exclusivament dirigit a fer mal al president. No tinc cap dubte que Sánchez ha sentit una gran indignació i desànim personals, i que els seus dubtes sobre si “val la pena” seguir amb la seva carrera política són en part sincers. Per altra banda, és clar que Sánchez té tot el dret a dimitir quan vulgui i també a continuar si així ho desitja. També té el dret a impulsar les reformes institucionals que cregui oportunes, sempre que aconsegueixi teixir les aliances polítiques necessàries perquè siguin aprovades. Tots estarem d’acord que fos quina fos la seva decisió, era bo que fos meditada. Tenia tot el dret a reflexionar sobre ella durant cinc o cinquanta dies. El que no calia era la posada en escena, la suspensió de la seva agenda, la jugada estratègica fingida, el teatre de gesticulació per arrenglerar el partit i fer sortir les bases al carrer.

Els problemes de la nostra democràcia són massa profunds i greus. Cal abordar-los seriosament. Els ciutadans ens mereixem una política d’adults, genuïna i responsable, en què els grans programes d’estat, com el que implicaria una veritable regeneració democràtica, es defineixin col·lectivament i col·laborativament, des d’una deliberació pública de qualitat amb àmplia participació ciutadana i amb construcció de consensos entre les principals sensibilitats polítiques. Aquests programes no poden ser decidits improvisadament, ni tan sols impulsats, per un sol partit. Encara menys per una sola persona. I encara menys per una sola persona que actua dolguda perquè han atacat la seva dona. Per altra banda, és manifest que les possibilitats d’èxit d’un programa genuí i ambiciós són escasses, per no dir nul·les. El context polític espanyol no és l’adient, els partits tampoc estan disposats a col·laborar amb Sánchez, i Sánchez no és segurament un líder capaç de desllorigar la situació. Ell ho sap. I és per això que la proposta no és en realitat sincera.

Els problemes principals de les nostres democràcies actuals van ser teoritzats ja als anys 60 del segle passat. L’any 1962, el gran filòsof Jürgen Habermas va publicar La transformació estructural de l’esfera pública, que es veuria complementada l’any 73 per la Crisi de legitimació del capitalisme tardà. En aquestes obres, Habermas descrivia l’empobriment de la vida democràtica que ocorre quan es redueix la democràcia a allò que passa a les institucions de l’estat, a allò que fan els partits, o a allò que decideixen verticalment els líders d’aquests partits. Anticipava la desafecció política dels ciutadans que vindria si les institucions democràtiques seguien tancades sobre si mateixes. I iniciava la defensa d’una visió alternativa de la nostra democràcia, més deliberativa i participativa, una en què es reivindicava el paper central d’allò que fan i discuteixen els ciutadans a l’esfera pública, però més enllà de les institucions, el que fan als carrers, a les places, als cafès, als mitjans de comunicació, etc. L’any 1967, Guy Debord denunciava a La societat de l’espectacle la teatralització creixent dels nostres problemes, i com l'ètica social havia passat de valorar allò que un és a allò que un té, i finalment d’allò que un té a allò que un aparenta. Era el pas de la realitat a la ficció. Criticava la primacia de la imatge, la societat d’aparador, la voluntat de fingir i semblar coses que no són reals. Es lamentava, en definitiva, de com en les nostres societats les persones esdevenen personatges.

Les nostres democràcies no han evolucionat massa bé en les darreres dècades. Allò que Habermas i Debord ja denunciaven fa seixanta anys es veu intensificat avui. Els ciutadans s’han cansat de mentides i d’una política democràtica basada en la imatge i el teatre. A Espanya ens cal una regeneració democràtica profunda, sí. Però una de veritable, no una d'imaginària.