La regla d’or

Les democràcies modernes es basen en la idea de la igualtat. Alhora no deixa de ser estrany que es tingui tan en compte el que opinin certes persones, i que se signin manifestos per inclinar l’opinió pública o el vot en un sentit o en un altre, imprimint a la filosofia de la igualtat un matís jeràrquic i paternalista. El meu vot és idèntic en pes al de qualsevol altre, però continuem donant molta importància al que opini un cantant, una estrella esportiva o un empresari, i tractant les seves opinions com a fets decisius a l’hora d’inclinar la balança del debat públic.

Sembla que hi ha gent que no ha encaixat molt bé l’independentisme de Pep Guardiola, encara que es limiti a demanar el dret a votar, simplement, com han fet altres personalitats internacionals que no poden participar a Catalunya, com Yoko Ono, l’actor Viggo Mortensen i el novel·lista escocès Irvine Welsh. Els que sí que poden votar perquè són sobradament catalans són els escriptors Marsé i Mendoza, o la cineasta Coixet i el cantant Serrat, que han manifestat no que votaran 'no', cosa legítima i sana, sinó que no aniran a votar perquè no se senten interpel·lats per un referèndum muntat de manera unilateral. Ja se sap que l’única unilateralitat bona és la que ve aprovada per Madrid; tota la vida lluint pedigrí esquerranós o liberal o fins i tot àcrata per acabar posant boca de cul de gallina si la sopa no ve aprovada pel PP o els amics en la lluita “revolucionària”. No sé. A mi tot això em sembla molt incoherent.

¿Però a qui li importa, eh? Vostè té tanta raó com qualsevol d’aquests personatges. Potser escriuen bones cançons o llibres, però quan parlen de política tenen menys dimensió i analitzen amb menys matisos i generositat que el més ofuscat dels taxistes. Tant de bo els taxistes tinguessin prou curolla per escriure manifestos i fer que els diaris parlessin d’ells. Però, clar, el que opini el taxista és irrellevant; ni tan sols el deixarem anar a votar quan li posin a davant una taula amb urnes.

El que molesta tota aquesta gent és que el procés democràtic capgiri el tauler, anivelli les jerarquies i pugui crear un país que no sigui captiu d’unes dinàmiques culturals que de moment els han afavorit força. Molts creadors catalans són independentistes perquè esperen que amb l’estat propi els anirà millor: es normalitzarà una situació que de moment els aboca massa sovint a la més afamada irrellevància. Potser és una expectativa vana però és comprensible. Tota esperança política s’ha de lligar de fons amb un projecte personal: l’avi que espera una millor pensió, l’empresari que vol més infraestructures, el funcionari que vol més reconeixement o seguretat, el mestre que vol més pressupost…

D’igual manera, qui aposta per la unió espera que aquesta potenciï el que ja té; no ha de sorprendre gens que els feliços amb l’actual estat de les coses –perquè els va bé a banda i banda– no vulguin crear un nou estat quan amb l’autonomia ja mengen marisc fresquíssim. Però la majoria d’ells no van aixecar mai la veu quan el PP mossegava l’autonomia, i ara ploren molt perquè els catalans pretenen posar urnes damunt de la taula. A aquestes “elits culturals” (encara que sigui una cultura ja molt esbravadeta) no els preocupen gens les aspiracions d’unes classes mitjanes cansades de pagar, d’esperar el tren, d’haver de demanar perdó per tenir llengua pròpia, unes classes que s’han cansat de sentir-se degradades, per molt que a alguns els pugui anar tot molt bé cantant a les places de toros d’Espanya o escrivint a la premsa de Madrid, on se’ls premia. El seu egoisme és incomparable. El problema és que a la immensa majoria de catalans no els va gens bé dins Espanya. Mendoza, Marsé i Coixet són l’excepció que vol confirmar la regla, una regla d’or per a ells, que ni votant et deixen qüestionar. Demòcrates.