El regnat absolut del marquès de Sade
Encara que, tal com explicava Sílvia Marimon a propòsit de l’exposició al CCCB, llegim molt poc el diví marquès (120 dies de Sodoma, Justine o Juliette són noms que només resulten familiars als qui tenen una certa edat), el cert és que vivim en uns temps molt sadians. La visió del món del llibertí és la que domina i regna amb cada cop menys obstacles. Qui ha dedicat anys a analitzar la pervivència del pensament sadià i les seves manifestacions ha estat Alicia Puleo, catedràtica ecofeminista que en algunes de les seves interessants conferències rastreja la genealogia de la transgressió i demostra com, al contrari del que han sostingut algunes ments ben lluminoses del nostre present, aquest autor pot ser considerat de tot excepte feminista.
La transgressió avui, ens explica Puleo, gaudeix de bona fama i reputació. Només cal veure com apliquem l’adjectiu corresponent a qualsevol creació, producte o element que resulti aparentment desafiant per a la cultura dominant, però la filòsofa fa una distinció molt clarificadora entre tres tipus de transgressions: les banals (per exemple, les que consisteixen a saltar-se les regles d’indumentària tot i que en aquest cas el seu èxit és tan gran que la transgressió s’ha convertit en norma); les de normes injustes, que seria el cas de totes aquelles persones que es planten davant de la discriminació normalitzada (com ara les dones que es treuen el xador a l’Iran), i, per últim, les de les lleis encara que siguin necessàries o que la seva violació porti a fer mal. Hi ha una clara confusió entre les transgressions pertinents que busquen subvertir sistemes injustos i les que suposen traspassar qualsevol límit establert. Aquesta última tendència és més vigent que mai perquè el neoliberalisme econòmic vol destruir totes les fronteres existents per explotar lliurement persones, animals i recursos naturals mitjançant la creació de noves necessitats. És a dir, esperonant el desig fins a l’infinit. En aquesta deriva els estats són obstacles que s’han d’enderrocar i els valors ètics una nosa que ha de ser eliminada per permetre una expansió sense aturador. Aleshores l’humanisme, el feminisme i l’ecologisme es converteixen en enemics a abatre. És clar que parlem de l’humanisme d’arrel il·lustrada oposat al liberalisme desfermat, d’un feminisme de la igualtat i la impugnació de totes les formes d’opressió i explotació de les dones molt allunyat de les visions essencialitzadores o les relativistes que es defensen sovint a la molt postmoderna manera i que semblen molt transgressores però coincideixen fil per randa amb els objectius d’aquest ordre econòmic. No ens falten exemples d’entesa sadiana (i sàdica) entre el progressisme suposadament subversiu i el neoliberalisme que tot ho devora. L’aristòcrata considerava que totes les dones són gosses lúbriques i que han d’estar disponibles sexualment per a tots els homes i tancades en prostíbuls, cosa que lliga bé amb la defensa de la prostitució com a opció de vida acceptable. El francès creia que per mantenir l’estabilitat de la República convenia que els homes tinguessin llibertat absoluta per expressar els seus desitjos sexuals, incloent-hi les pràctiques més cruels. L’edat de l’objecte de desig o la possibilitat de fer-li mal no han de ser cap fre a aquest desfogament tan necessari per a la pau social. Els moviments de defensa de la pedofília d’avui i la ingent indústria de la pornografia que s’acumula a internet són la manifestació d’una sexualitat que ja fa temps que va traspassar tots els límits humans acceptables en detriment de les víctimes de sempre: dones i nens. No el llegim, és cert, però al bon marquès no li cal, és més viu que mai i regna amb absolutisme d’Antic Règim.
