El regne de l’esperpent
1. García-Castellón. Ni fet expressament. El darrer episodi de la història de la repressió de la revolta independentista és de comèdia de Berlanga. En un moment en què semblava que la resistència d’una part del poder judicial deixava cap per avall la via de l’amnistia escollida pel president Sánchez per pacificar el post-Procés, un jutge, García-Castellón, erigit per voluntat pròpia, amb gestos i paraules, com a ariet judicial contra l’independentisme, envia el procediment sobre Tsunami Democràtic que acusava Puigdemont, Rovira i Wagensberg de terrorisme, al racó de l’oblit: l’arxivament definitiu de la causa. Un error de procediment de llibre: portar una investigació més enllà dels terminis autoritzats ha posat punt final a aquest episodi, just a punt que el jutge impenetrable prengui el camí de la jubilació.
No és una simple anècdota. És un fet revelador de què passa quan l’actuació judicial es polititza per deixadesa de funcions del poder executiu, que és a qui correspon bregar en els conflictes polítics. Quedarà per a la història –i cada cop serà més evident– la irresponsable negligència del president Rajoy transferint a la justícia –amb la complicitat de determinats sectors del poder judicial– un conflicte que s’havia d’haver resolt en l’àmbit polític. I ara ens trobem davant d’una paradoxa més de la història del Procés català. En un moment en què la dreta política, obsessionada amb bloquejar els intents pacificadors del govern espanyol, apostava contra l’amnistia, aquest error de García-Castellón deixa Puigdemont a les portes de l’amnistia de fet, és a dir, de poder tornar sense risc. Encara queden moltes escletxes obertes i molts sectors, tant del poder polític com del judicial, resistents a l’amnistia. Però García-Castellón –icona de la intransigència contra l’independentisme– ha deixat un forat pel qual es pot acabar escolant bona part de la revenja. Aquest episodi hauria de servir perquè s’imposi el sentit comú: permetre que l’amnistia giri full al cicle del Procés. De fet, l’independentisme cada cop ho té més assumit, ¿què esperen els altres? La revenja sempre deshonora.
2. Núñez Feijóo. Davant l’amenaça de l’extrema dreta, el president francès i la majoria dels seus, alguns amb la boca petita, s’han sumat al desistiment en favor del candidat democràtic més ben situat. I ha sortit bé. Semblava que el govern estava a l’abast de Reagrupament Nacional i Le Pen i Bardella s’han quedat amb un pam de nas. Pel que sembla, Alberto Núñez Feijóo també. “El centre polític s’ha d’unir per evitar que els extremistes dirigeixin el futur”, va escriure en el seu compte de X diumenge a la nit. I per què no comença predicant ell amb l’exemple? O és que no sap que el seu partit comparteix poder autonòmic amb Vox, a qui fa constants concessions contra les polítiques de gènere, contra la immigració, contra la diversitat lingüística, contra la memòria històrica, i un llarg etcètera?
És realment extraordinari que el líder d’un partit que és soci de Vox apel·li a Macron a combatre els extrems. Té gràcia exigir als altres el que un no fa. Però cal agrair la gosadia perquè tothom sigui conscient que es tracta amb una persona que pot dir una cosa i fer la contrària. A França hi ha hagut una mobilització perquè l’extrema dreta no prengués el poder, i s’ha guanyat. A Espanya, Feijóo governa amb Vox i mai ha fet res per distanciar-se’n. És més, si ha fet alguna cosa ha estat endurir el seu discurs perquè no se li escapi ningú cap al territori veí. La memòria és curta i la gent oblida amb facilitat, però el que avui està clar és que si el PP torna al poder a curt termini serà amb Vox. No me l’imagino convocant els altres a un front centrista contra els extrems. Entre altres coses, caldria que ens precisés qui són per a ell els extrems.
La realitat és complexa i França s’ha trobat amb un resultat inesperat que s’ha d’atribuir molt més a la ciutadania –que ha votat com mai conscient d’una situació d’alta tensió– que als partits. I certament a la dreta, començant pel mateix Macron, hi ha hagut moltes vacil·lacions –i algunes fugues– a l’hora passar del ni-ni al desistiment general. Però que Feijóo vingui a donar lliçons anant de bracet amb Vox, fa riure. Pels seus fets els coneixereu.
