El regne del plàstic

“El pont de Londres ha caigut” és el missatge en clau que es comunicarà a qui ocupi el càrrec de primer ministre britànic quan la reina Elisabet II mori. Ho tenen tot previst. De fet, fa tant de temps que ho tenen previst (fins i tot les reines acaben morint) que han d’anar adaptant els protocols als canvis tecnològics i pandèmics mentre la reina continua viva. És veritat que la idea de comunicar-ho a través d’un codi no és gaire actual, que ve de l’època de les centraletes, però fa molt més de reina que enviar un whatsapp o fer un TikTok o connectar-se per Zoom. El que sí que és una bona idea és preveure situacions que ja saps que passaran. Encara que després no tinguis temps per anar a la perruqueria, no podràs dir que t’han agafat per sorpresa. És com la previsió de no quedar-te sense paper de vàter o sense pla després d’haver guanyat un referèndum. 

Per reduir l’impacte dels plàstics d’un sol ús en el medi ambient s’han prohibit les palletes, els bastonets de cotó i els plats i coberts. Genial. Però si compres un paquet de piles, amb el plàstic que en treus del blíster podries fer un sofà de tres places. També pots comprar una poma més embolicada que els regals de Nadal o unes medicines que et curen a tu i maten el planeta al mateix temps. Després del festival de Reading, a l’Anglaterra de la reina que farà caure el pont de Londres, es van poder veure unes imatges esgarrifoses als camps de Little John’s Farm (no tinc el gust). Els camps en qüestió van quedar escandalosament acolorits per les deixalles de tota mena i les restes de tendes de campanya i sacs de dormir que la gent que havia anat al festival va decidir abandonar. Les tendes i els sacs no es venen com d’un sol ús però són tan barats que hi ha persones que prefereixen renunciar a la seva propietat que fer l’esforç esgotador de tornar-los a carregar cap a casa i oferir-los a la propietat pública de la merda quotidiana. El problema és que mentre aquests dropos continuaven de festa a les seves llars, uns voluntaris sense ressaca els recollien el material abandonat i ho ensenyaven orgullosos a les xarxes. A les xarxes hi ha de tot. Però si tot no semblava prou evocador de l’època en què ens ha tocat viure (que ja sabem que no és de les pitjors al nostre Primer Món privilegiat), quedava encara un epíleg: el destí d’aquestes tendes i sacs de dormir, que devien estar ronyosos però que ben nets encara es poden fer servir, serà els camps de refugiats. Encara els han fet un favor, doncs. En lloc d’aixoplugar-se en un plàstic, en tindran un altre. En lloc de trobar una solució digna per a aquestes persones, els proporcionarem tendes de campanya i sacs de dormir abandonats. Uns generen les deixalles i els altres hi viuen. A mi també em passa que sovint em quedo sense paraules. I no tinc cap codi reial per desbloquejar-me.

Està previst que un dia més o menys llunyà es mori la reina d’Anglaterra. Quan aquest dia arribi, se sap exactament què passarà. No es deixa cap marge per a la improvisació ni es preveu que la mort passi de llarg encara que porti tantes dècades esquivant-la. Les imatges de després del festival de Reading no són noves. Fa anys que es veuen i es viuen i és inútil que es reclami evitar-les. El plàstic que no és a les palletes, ni als bastonets de cotó, ni als plats ni als coberts es troba en molts altres llocs. Fa anys que sona l’alarma i fa anys que la mort de tanta vida té una relació directa amb aquesta producció desmesurada i costosa. Però és més important la dignitat d’una reina que la supervivència d’un planeta.