El rei i el notari del ventríloc

Hi ha acudits que comparen dues categories que no tenen res a veure i juguen amb la polisèmia o el doble sentit. ¿En què s’assemblen un detectiu i un circ? Doncs que tots dos tenen pistes! Vaig sentir dos nens petant-se de riure amb l’ocurrència mentre llegia al diari la carpetada de la Fiscalia a la persecució de l’emèrit. Deu ser per això del circ, o de les pistes, que se m’acuden connexions absurdes, aparentment. ¿En què s’assemblen un rei i un notari? No penso en un notari qualsevol, sinó en el que va ser detingut en l’anomenada operació Titella, la trama de què José Luis Moreno movia els fils. M’hi vaig fixar pel morbo de la situació, però també perquè el vaig conèixer en la seva època professional a Barcelona, on ja apuntava maneres. La informació publicada descriu la seva màniga ampla a l’hora d’autoritzar escriptures -un sacrilegi en l’ofici de fedatari públic- i la involucració personal en els negocis de la banda. Sembla que comprava participacions en societats pantalla, creades per estafar, i hi assumia càrrecs d’administració. La seva presència blanquejava les operacions, les revestia d’una aura de legitimitat i viabilitat. Venia confiança, l’intangible vital en el tràfic que no es compra a la plaça. En aquest cas, en sabem el preu. Els malabars li haurien reportat un fix de 10.000 euros mensuals i el lloguer del despatx en un barri elegant de la capital del regne. Aquesta mena de mecenatge vulnera el codi deontològic del notariat en la mesura que dinamita dos dels eixos de la seva funció, la independència i la imparcialitat.

Joan Carles I no tenia un benefactor, en tenia uns quants. El magnat mexicà que va donar milers d’euros a la troupe en targetes opaques, “per admiració”; l’“armador català, amo del iot Bribón, que va apoquinar mig viatge de noces del príncep; el cosí que subvencionava vols en avions privats durant més d’una dècada, via fundació Zagatka. Sense comptar el “patrocini”, en argot empresarial, de la generosa família reial saudita. L’ètica de la Corona sembla etèria, flonja com un cotó fluix de sucre. A la Casa de SM el Rei hi ha un codi de conducta de 2014 que prohibeix tot contuberni (acceptar retribucions, gratificacions o favors per promoure, orientar o influir en qüestions internes o externes; intervenir en operacions financeres o negocis jurídics que suposin un conflicte d’interès...) S’aplica només al personal; per a la família reial hi ha un succedani posterior, tot just per posar ordre en els regals. El va aprovar Felip VI el 2015, en una exhibició d’equilibrisme a correcuita. Una mostra de com la institució concep la responsabilitat i el lideratge, en termes de moral pública. La norma obliga a informar dels regals institucionals, però deixa a l’ombra els personals i és la mateixa institució qui els cataloga. No hi ha manera de saber, per exemple, quant costa ni qui paga l’estada de l’emèrit i els seus assistents a Dubai. En part perquè es considera privada; en part “per seguretat”. Un número d’escapisme digne del millor Houdini. O d’un mag destre a fer aparèixer, i desaparèixer, cartes i monedes.

La llei de transparència afecta la Casa del Rei, però no la família reial; els seus membres no es consideren alts càrrecs i no han de presentar declaració de béns i interessos. La traçabilitat dels fons assignats és una demostració d’il·lusionisme pressupostari. Les partides queden trossejades entre diferents ministeris i hi ha sumes blindades, procedents dels fons reservats. Ha transcendit que la secretària d’estat d’Interior, durant el mandat de Joan Carles I, hauria pagat dotacions mensuals de cinc milions de pessetes, trinco-trinco i en negre, per no deixar rastre. L’escenari és fosc, però no hi ha acord per posar-hi algun focus, sigui amb una llei per a la Corona o amb petits compromisos. Per exemple, que la futura norma per emparar les persones que alertin de corrupció (un mandat que ve d’Europa) inclogui la casa reial. Potser hi ha risc que, a l’obrir la gàbia de la fera, no hi hagi prou domadors per tornar-la a ajustar.

Hi ha una part de la cultura ètica d’una institució que prové de la socialització i l’aprenentatge informal. Impregna cada casa, la del rei no és cap excepció. En l’entorn de Franco -predecessor de Joan Carles com una mena de pare putatiu, en clau política- també hi regnava la cultura de l’espònsor. El periodista Mariano Sánchez Soler, autor de La família Franco SA i de Los ricos de Franco, documenta les liberalitats que fluïen a l’òrbita del dictador i els seus hereus.

Molta gent es pregunta com poden quedar beneïdes, per manca d’investigació i acusació, les conductes “irregulars” de Franco o de Joan Carles I. Rockefeller (vull dir el corb de Moreno) feia una descarnada lectura de la situació, prou extrapolable en abstracte. En un esquetx en què el productor el renyava i l’amenaçava de posar-li una querella, el ninot responia: “Seguro que la gana, y seguro que yo, como soy un don nadie, 14 años en prisión. Y usted, que lleva defraudando a Hacienda, a mí, a los trabajadores y a todo el mundo desde que nació, no le hacen hijo putativo del Ayuntamiento de milagro ”. En la gran carpa del país -m’atrapa la metàfora circense- hi ha acròbates que tenen assegurada una espessa xarxa de protecció i contorsionistes del dret que n’asseguren la indemnitat. Mentre que els pallassos sense màscara, rapers i ninotaires... ho tenen pelut. Encara couen les condemnes a Hasél o Valtònyc per injuriar la Corona, entre altres crims. Els camins de l’humor són, com els del Senyor, inescrutables. ¿En què s’assembla, em pregunto, la conducta d’uns, impune a Espanya, i la condemna dels altres, insòlita a Europa? Albiro una resposta: totes dues són “exemplars”. Poca broma. Passeu i mireu.