La reina Letícia i la deessa Afrodita
Em miro, aquests dies, tot de vídeos (no sé si encara se’n diuen així, de les gravacions que hom fa a través de YouTube) de gent que, des de casa seva, explica coses de la reina d’Espanya i aquest amant que ha publicat un missatge comprometedor a X. En aquests vídeos, la persona que explica es dirigeix a “nosaltres”. Ens promet que ens ho explicarà tot.
No trobo cap diferència entre aquests trobadors contemporanis i els trobadors d’abans. Els d’ara, com dels d’abans, procuren, sobretot, fer un to. El to ha de ser convençudíssim, seguríssim, molt proper. “Jo us vull informar”, diuen. “No s’ha dit, però jo us ho dic”. Només així apaguen l’ombra de dubte de qui escolta. Una d’aquestes trobadores, per exemple, he vist que deia: “Jo no sé escriure, però sé comunicar. I és per això que us parlaré del llibre de Jaime Peñafiel, que escriu molt bé però no sap comunicar com jo”. Per a ella, “escriure molt bé” és simplement fer frases amb concordança, que ja li sembla una feinada. I com que parlem d’un llibre, deu ser veritat el que conté. Per tant, ella, que s’ha pres “la molèstia de llegir-lo”, ens el resumeix.
El tema també és el mateix que abans. Déus amb passions humanes. Abans, per exemple, a l’Odissea, poema que atribuïm a Homer i que entenem que es recitava davant del públic, la deessa Afrodita es casa, per ordre de Zeus, amb Hefest, que és un déu lleig i coix. Ella li és infidel amb Hermes i també amb Ares, de qui té un fill, Eros. Ara, la reina Letícia es casa amb Felip VI, que potser s’assembla a Hefest, i ella li és infidel –segons la narració– amb un excunyat, Jaime del Burgo, que la traeix explicant-ho. Som allà on érem. El mite de “los ricos también lloran” és el nostre maximíssim consol.
Ah. I, abans, el trobador passava el barret. Ara, el trobador, mentre narra, va agraint els bizums que li arriben.
