Els reis encara duren

Els signes dels temps fan que les tradicions nadalenques canviïn, davant de l’escàndol dels que les voldrien inamovibles i davant de l’escàndol dels que les consideren violència en estat pur. Tenim que el tronc de Nadal, el tió, té cara i ulls i, per tant, es personifica, i com que es personifica, ja no té sentit que sigui de sexe masculí i prou i, per tant, hi ha qui parla dels “tions i tiones”. I com que els tions i les tiones ja no són troncs, vet aquí que picar-los (picar és un verb amb un matís diferent de pegar: “Et picaré!”, deien les mares) és constitutiu de violència. Així doncs, en algunes escoles bressol s’ha decidit no picar el tió. Avui en dia, els nens ja no surten a “matar jueus” amb la carraca la tarda de Divendres Sant. Ningú cantarà, aviat, allò del senyor Ramon que empaita les criades, que quan se’n van al llit “qui gemega ja ha rebut”, ni allò altre: “Arroz con leche, me quiero casar, con una señorita de este lugar, que sepa coser, que sepa bordar, que sepa traer agua para cocinar”. La tradició dels Reis d’Orient, en canvi, no ha patit modificacions. A Barcelona hi ha una patge femenina, la patge Estel, però poca cosa més. Són tres reis. Porten corona. Van en camell i uns criats, a peu, els duen les regnes.

I això diria que és així, perquè és impossible “modernitzar” els tres reis. ¿Com pots modernitzar els tres reis si vius en una cosa tan poc moderna com un regne? ¿Com pots dir que no pot ser que siguin tres homes quan vius en un regne on l’home, el rei, pel fet d’haver nascut home, regna, i les dones, les infantes, pel fet d’haver nascut dones, estan per sota seu? ¿Com parlar de feminisme amb la reina cobrant menys que el rei? Segueixen havent-hi reis, princeses i llops als contes d’abans. Els llops s’han extingit, els reis encara no.