Els reis del mambo
Dilluns passat es va commemorar el Dia de les Illes Balears. Els nostres expresidents estaven de festa, la seva criatura feia els anys. Tot plegat fa pensar en la selecta llista d’autoritats que han governat aquesta terra. El catàleg és curt: cinc homes i una dona. D’ells, dos condemnats per corrupció, un reconvertit en líder del sobiranisme processista i un altre que ha esdevingut un esperpèntic eurodiputat de Ciutadans. En total, 24 anys de governs conservadors enfront dels 14 que porten les coalicions progressistes. Un bon circ.
D’aquestes figures, per la seva empremta, destaquen Gabriel Cañellas i Francina Armengol, els reis del mambo balear. S’han guanyat el títol, ambdós han estat els únics capaços de revalidar sengles majories parlamentàries. El primer, “l’amo en Biel”, entre 1983 i 1996 pels populars. Sota la seva gestió es dissenyà l’arquitectura autonòmica, amb els seus consensos, virtuts i errors. La segona, “na Francina”, és avui la presidenta –i des del 2015– pels socialistes. El seu govern s’ha caracteritzat per la voluntat de regulació turística, una certa preocupació pel medi ambient, la llengua pròpia i la vindicació dels drets civils.
Però no us equivoqueu, Cañellas i Armengol tenen moltíssimes més coses en comú de les que pot parèixer en un primer moment, i amb motiu. Els dos han desenvolupat una manera de fer política basada en les bones paraules, la negació del conflicte i la retòrica dels llocs comuns. És una espècie de regionalisme folklòric que no posa en qüestió res i que assumeix el paper predominant dels grans hotelers. És també una manera de governar que atorga certes concessions als sectors situats als marges del sistema, com el catalanisme i l’ecologisme. Tot amb un únic objectiu: mantenir la seva pax balearica.
Cal dir, en honor de la veritat, que tot això no només és mèrit seu. Armengol i Cañellas comptaren i compten amb la connivència d’una part important dels mitjans de comunicació i l’equidistància –per no dir la complicitat– dels poders fàctics del país... Així, és fàcil governar. És la Cultura de la Transició (CT) en la seva versió més provinciana.
Aquí potser hem de fer un petit aclariment. Què és la CT? Com diu Guillem Martínez, és la cultura en el sentit més ampli del terme. És també el marc potenciador de l'status quo i generador del sentit comú que s’ha imposat des de la mort de Franco. Aquesta cultura estableix “què interessa i què no” i “en quines condicions es pot parlar” sense quedar com un freak o un outsider de la cosa pública. La construeixen els intel·lectuals mainstream, els mitjans de comunicació de masses i la classe política, i sempre resta al servei del poder.
D’aquesta manera, per exemple, la CT ens permet parlar de protegir tal o qual indret natural, però mai posar en dubte la preponderància del turisme a casa nostra. De la mateixa manera, tolera debats sobre la conveniència o no que Pablo Hasél o Valtònyc hagin estat condemnats per les lletres de les seves cançons, però no qüestionarà mai les lleis que els porten a la garjola.
Aquesta manera d'entendre la política ha establert el tauler de joc en el qual les forces polítiques de les Illes no han pogut (o volgut) sortir-ne. A més, ha creat escola, especialment en l'àmbit local, impregnant partits tant de dretes com d’esquerres, associacions i moviments socials. Part important de la classe política considera aquest un fenomen circumscrit únicament a la dreta balear, que la defineix i la caracteritza. Un relat construït des del poder per justificar l’acció de govern. Això és un greu error. Cañellas ('canyellisme') i Armengol ('armengolisme') són dues cares de la mateixa moneda.
A alguns no els acaben d'agradar aquests cantets. Els sectors més espanyolistes del país no ho veuen necessari en una societat que sociològicament i electoralment no dista gaire de la resta d’Espanya. Tampoc convenç aquests elements desacomplexadament independentistes que aspiren a anar molt més enllà, perquè “Espanya no té remei”. No cal dir que els extrems no faran forat amb discursos extraterrestres, i potser aquí rau la clau de volta de tot plegat. Per liderar aquesta terra, per construir grans consensos, potser cal entendre-la, amb les virtuts i misèries que això comporta. Això, Armengol i Cañellas ho fan prou bé.
I arribats aquí, sorgeix una pregunta de fons: I si el folklore estantís, els somriures per a tothom i la connivència amb els poderosos són els marges possibles per fer política per a la majoria? No seria res estrany en aquesta terra. Guanyar amb rigor i valentia és lloable, ara bé, difícil quan parlam d’una societat com la nostra: poruga, líquida i centrada a mantenir els seus pocs drets i nivell de vida.
Joan Pau Jordà és professor
